Catalunya ha tingut el seu propi bipartidisme perfecte (el model CiU vs. PSC) que reflectia de manera gairebé matemàtica una fractura socioeconòmica i territorial molt profunda.
El Bipartidisme Imperfecte català: Oasi i repartiment del mercat
Durant tres dècades (1980-2010), Catalunya va estar governada sota una dualitat coneguda com el model socio-convergent. No era un bipartidisme clàssic d’alternança a la Generalitat, sinó un repartiment d’espais de poder econòmic:
| Bloc Polític | Bloc Econòmic Aliat | Base Territorial i Model |
|---|---|---|
| Convergència i Unió (CiU) Control de la Generalitat | Burgesia industrial de comarques, empresariat familiar i sector agroramader, elits professionals (advocats, notaris). | Capitalisme autòcton: Defensava la petita i mitjana empresa (pimes), el control de les caixes d’estalvis locals (La Caixa, Caixa Catalunya) i l’extensió de negocis mitjançant concessions de la Generalitat (sanitat concertada, peatges). |
| Partit dels Socialistes (PSC) Control dels ajuntaments metropolitans | Gran capital corporatiu (multinacionals), sector serveis i turisme de masses, grans constructores d’obra pública urbana. | Capitalisme metropolità: Gestionava el gran pressupost de Barcelona i la seva àrea urbana. Aliat amb el sector immobiliari per a la gran transformació post-Olímpica i molt connectat amb les elits de l’Estat a Madrid. |
Aquest equilibri garantia la pau social: la burgesia catalana tenia el seu espai de poder a la Generalitat, mentre que el gran capital internacional i espanyol operava a l’àrea metropolitana a través del PSC.
La burgesia del Pont Aeri vs. la burgesia comarcal
Dins del món econòmic estrictament català, sempre hi ha hagut una fractura interna latent que explica gran part de la història recent:
L’elit del Pont Aeri (Foment del Treball, Cercle d’Economia): És la gran burgesia de l’alta diagonal de Barcelona. Són consellers de l’Ibex 35, terratinents urbans i grans exportadors. El seu negoci depèn de l’estabilitat a Espanya i a Europa. Són profundament pactistes.
La burgesia de comarques (Pimec, Cambres de Comerç locals): Petits i mitjans industrials, sectors agraris i constructors locals. Sovint s’han sentit maltractats pel centralisme de Madrid (manca d’inversions en infraestructures com el Corredor Mediterrani) i asfixiats pel poder dels oligopolis de l’Ibex.
El trencament del model: La crisi del 2008 i el Procés
L’anàlisi econòmica de l’independentisme (el Procés) mostra com la crisi del 2008 va dinamitar el vell consens de elits. Quan la bombolla immobiliària va esclatar, les caixes d’estalvis catalanes (l’eina financera de la burgesia local) van desaparèixer o van ser bancaritzades.
El govern de la Generalitat (llavors d’Artur Mas) es va quedar sense recursos i va haver d’aplicar retallades brutals, fet que va generar una enorme contestació social (el moviment del 15M, l’encerclament del Parlament). Davant d’això, una part substancial de la classe mitjana i de la burgesia mitjana/baixa (representada per la refundació de CiU cap a l’independentisme) va veure en la ruptura amb l’Estat una sortida econòmica: la promesa d’un Estat propi on ells controlarien els impostos i les lleis, desplaçant l’elit del BOE de Madrid.
Reacció del Gran Capital (Octubre 2017): Quan el xoc polític va ser real, la fractura econòmica es va fer evident. La gran burgesia del Pont Aeri va prémer el botó del pànic: més de 3.000 empreses (inclosos els dos grans bancs catalans, CaixaBank i Banc Sabadell) van traslladar la seva seu social fora de Catalunya. El gran capital va fixar el seu límit; l’estabilitat del mercat espanyol i europeu passava per sobre de qualsevol projecte polític autòcton.
Panorama actual: Un nou mapa de poder econòmic
Avui dia, el mapa polític català s’ha fragmentat, reflectint una nova realitat socioeconòmica:
Retorn del PSC: Connectat amb els fons d’inversió internacionals, el sector immobiliari que impulsa el turisme i els grans esdeveniments, i la gestió dels fons europeus des de Madrid. Representa el retorn a l’ordre i l’estabilitat que demana la gran patronal.
Junts i ERC (pugna pel capital autòcton): Junts intenta mantenir-se com el representant natural de l’empresariat tradicional, les pimes de comarques i les rendes altes que busquen menys impostos (com la supressió de l’impost de successions). ERC, per la seva banda, ha intentat crear un nou nexe amb els sectors tecnològics emergents, l’economia verda, el cooperativisme i la petita burgesia funcionarial.
L’esquerra alternativa (Comuns, CUP): Representa els sectors exclosos d’aquest capitalisme turístic i de serveis: llogaters asfixiats pels preus de l’habitatge, treballadors del sector serveis precaritzats i moviments ecologistes que xoquen contra els macroprojectes de les elits (com l’ampliació de l’aeroport o el Hard Rock).
En definitiva, a Catalunya, darrere de les banderes i els discursos nacionals, batega una lluita constant per veure quin grup econòmic dissenya el territori, qui gestiona les infraestructures clau i on es recapten i s’inverteixen els recursos.
Enfilall
Deixa un comentari…