El sistema està dissenyat per transmetre sensació d’inevitabilitat: el famós No hi ha alternativa que Margaret Thatcher va popularitzar als anys 80.
Però la història ens demostra que sí que hi ha escapatòria, tot i que no arriba mitjançant una recepta màgica ni un canvi brusc d’un dia per l’altre. L’escapatòria no sol venir de destruir el sistema des de dins de les seves pròpies institucions (on ells posen les regles), sinó de buidar-lo de poder des de baix.
L’escala local: Crear zones lliures de l’Ibex
El gran capitalisme de BOE i els fons d’inversió globals necessiten que depenguem d’ells per a les nostres necessitats bàsiques (llum, aigua, diners, habitatge). Quan la ciutadania s’organitza per cobrir aquestes necessitats de forma autònoma, el model comença a perdre bous i esquelles:
Sobirania energètica: L’auge de les cooperatives d’energia (com Som Energia a Catalunya) o les comunitats energètiques locals permet als ciutadans lliurar-se de l’oligopoli elèctric tradicional. Cada teulada amb plaques solars autogestionades és un client menys per a Endesa o Iberdrola.
Finances ètiques: Alternatives com Fiare o Coop57 demostren que es pot moure el capital fora dels circuits de la gran banca que finança els partits i els lobbies.
Sindicalisme de barri i d’habitatge: En lloc d’esperar una llei estatal que reguli els lloguers, els sindicats de llogateres utilitzen la negociació col·lectiva i la pressió directa contra els fons voltor. És una lluita purament econòmica de tu a tu.
Les contradiccions internes del mateix capitalisme
Les elits no són un bloc monolític; sovint es barallen entre elles de manera autodestructiva:
La crisi climàtica: El model basat en el totxo, el turisme de masses i els combustibles fòssils està xocant contra els límits físics del planeta. L’elit econòmica espanyola està obligada a transformar-se si no vol col·lapsar, i en aquesta transició forçosa s’obren esquerdes per on es poden introduir noves regulacions.
La crisi de legitimitat: Quan el sistema ja no pot garantir que els fills visquin millor que els pares, el contracte social es trenca. Un sistema que només ofereix precarietat necessita cada cop més energia (i repressió) per mantenir-se en peu, fet que el fa més fràgil a llarg termini.
El canvi cultural i de valors (hegemonia)
Abans que un model econòmic canviï a les lleis, ha de canviar al cap de la gent. Idees que fa vint anys semblaven de radicals antisistema avui estan en el centre del debat públic:
- La setmana laboral de 4 dies (per repartir el treball i la vida).
- La necessitat de limitar el preu dels lloguers o de fixar impostos especials a la banca i les elèctriques.
- La protecció dels serveis públics com un dret no negociable.
Aquestes idees s’han convertit en un sentit comú tan fort que fins i tot els partits del bipartidisme tradicional es veuen obligats a assumir-ne una part en els seus discursos per no perdre vots, fet que els limita el marge de maniobra per fer polítiques purament neoliberals.
La història mai és lineal
El model de la Restauració borbònica del segle XIX (el turnisme entre Cánovas i Sagasta) semblava absolutament indestructible i blindat contra tot… fins que va caure. El mateix va passar amb el feudalisme.
L’escapatòria no és un botó que es prem en unes eleccions; és un procés d’acumulació de forces. Com deia l’escriptora Ursula K. Le Guin:
Vivim en el capitalisme. El seu poder sembla inevitable. Però també ho semblava el dret diví dels reis. Qualsevol poder humà pot ser resistit i canviat pels éssers humans.
La clau no és caure en el cinisme (que és exactament el que el poder vol: que ens donem per vençuts i ens quedem a casa), sinó entendre que la resistència i la construcció de alternatives econòmiques a petita escala són els maons del canvi futur.
Enfilall
Deixa un comentari…