L’home que va pujar un turó i va baixar una muntanya (The Englishman Who Went Up a Hill But Came Down a Mountain, 1995) és una comèdia dramàtica britànica escrita i dirigida per Christopher Monger. La pel·lícula està basada en una llegenda popular que l’avi del propi director li va transmetre sobre el poble de Taff’s Well, a Gal·les, i la seva veïna muntanya Garth Hill. Ambientada l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, l’obra utilitza el gènere de la comèdia costumista per plantejar qüestions profundes sobre la identitat col·lectiva, la resistència comunitària davant la burocràcia estatal i la capacitat d’autoorganització dels pobles.
La narrativa se situa en un moment de forta desmoralització col·lectiva causada per la guerra. Al petit poble gal·lès de Ffynnon Garw arriben dos cartògrafs de l’Ordenança Reial anglesa, en Reginald Anson (interpretat per Hugh Grant) i en George Garrad (Ian McNeice). La seva missió és mesurar la gran eminència geogràfica local que els vilatans consideren amb orgull la primera muntanya de Gal·les.
El conflicte neix quan els mesuraments oficials determinen que l’alçada de la formació és de 984 peus (uns 300 metres). Perquè l’Estat i els mapes oficials la considerin legalment una muntanya, ens cal que assoleixi el llindar estricte dels 1.000 peus; en cas contrari, queda registrada administrativament com un simple turó (hill).
Davant d’aquesta destitució de la seva identitat geogràfica i de l’orgull local per part d’una normativa abstracta de l’Estat, la comunitat reacciona. Liderats per en Morgan el Cabró (Colm Meaney), el taverner local de tendències mundanes, i el reverend Jones (Kenneth Griffith), el rector del poble, els vilatans acorden sabotejar la marxa dels cartògrafs. L’objectiu és guanyar temps per construir artificialment els 16 peus que falten mitjançant l’aportació manual de terra i pedres, modificant la realitat material per forçar l’Estat a reconèixer la seva muntanya.
Més enllà de la seva capa de comèdia lleugera, la història és una il·lustració perfecta de la dialèctica entre el poder institucional/burocràtic (la cartografia de l’Estat) i el poder popular/comunitari (la voluntat d’un poble):
La subversió de la veritat oficial de l’Estat: L’Estat de Dret i les seves institucions operen mitjançant categories rígides (984 peus és un turó, 1.000 peus és una muntanya).
Els mapes no són neutres; són eines de control i dominació territorial. Quan els vilatans decideixen portar terra en galledes, sacs i davantals per pujar el cim, estan afirmant que la legitimitat de la seva realitat quotidiana està per sobre de les definicions administratives fredes.
Sincronització col·lectiva i superació de fractures internes: El poble de Ffynnon Garw pateix fortes divisions internes, especialment encarnades en la contraposició entre el discurs moral i religiós del reverend i el pragmatisme de taverna d’en Morgan. Tanmateix, davant d’un greuge col·lectiu, es dona un procés de coordinació per sintonia. Les diferències ideològiques s’aparquen per assolir un objectiu material i simbòlic comú, demostrant que l’organització des de baix neix de la necessitat compartida.
La conquesta del temps buit: Per poder dur a terme l’obra d’enginyeria popular, els vilatans han de segrestar el temps de l’Estat. Ho fan mitjançant petites tàctiques de resistència no violenta: punxar les rodes del cotxe dels cartògrafs, retardar els trens, allargar els àpats i crear una xarxa de complicitats on tothom col·labora per immobilitzar els funcionaris imperials mentre la base material es va construint a la muntanya.
La pel·lícula va ser presentada a la secció Un Certain Regard del Festival de Cannes de 1995 i va rebre una acollida molt càlida per part del públic. Es destaca sovint la capacitat de la fotografia per capturar el paisatge gal·lès com un personatge viu i polític en si mateix, convertint el fang i la terra en els veritables elements de transformació de la història. La pel·lícula funciona com una metàfora sobre com les realitats i els entorns quotidians poden organitzar-se per revertir els decrets de les estructures hegemòniques.
Enfilall
Deixa un comentari…