Quan Don Joan descendí cap a l’ona subterrània i hagué pagat a Caront la seva moneda, un captaire ombrívol, amb l’ull altiu com Antístenes, va agafar cada rem amb braç venjatiu i fort.
Mostrant els pits caiguts i les robes obertes, unes dones es retorçaven sota el firmament negre, i, com un gran ramat de víctimes ofertes, rere seu llançaven llargs udols.
Don Joan als inferns, Les Flors del Mal, Charles Baudelaire.
La saga de Nikopol, creada íntegrament per Enki Bilal, és una distopia fascinant que barreja política, decadència urbana i mitologia egípcia en un futur asfixiant. L’obra es va publicar al llarg de dotze anys (1980-1992) i està composta per tres àlbums:
La fira dels immortals (La Foire aux immortels, 1980): L’any 2023, París està governada per un règim feixista i dictatorial. Una misteriosa piràmide flotant apareix al cel; a bord hi ha els déus de l’antic Egipte, que s’han quedat sense combustible. Mentrestant, Alcide Nikopol es desperta després de passar 30 anys criogenitzat a l’espai orbitant la Terra, i el déu rebel Horus decideix posseir el seu cos per als seus propis fins polítics.
La dona trampa (La Femme piège, 1986): L’acció es trasllada a un Londres caòtic i a Berlín. El protagonisme es comparteix amb la Jill Bioskop, una periodista de cabells blaus que escriu cròniques per al futur i esborra els seus records dolorosos amb una droga medicinal.
Fred Equador (Froid Équateur, 1992): El tancament de la saga se situa a una ciutat de l’Àfrica oriental (Kenya) que ha patit un canvi climàtic radical i està glaçada. Aquí conflueixen el destí de Nikopol, el del seu fill (que és físicament idèntic a ell) i el dels déus. Aquest àlbum és especialment famós per haver inventat el concepte del chessboxing (boxa amb escacs).
La Trilogia Nikopol d’Enki Bilal és molt més que una història de ciència-ficció; és un tòtem del còmic de vanguarda europeu. Publicada entre 1980 i 1992, l’obra reflecteix les obsessions geopolítiques de Bilal (marcat per la seva infantesa a la Belgrad de la postguerra) i la seva transició artística cap a un estil pictòric i expressionista únic.
L’univers de Nikopol és brut, decadent, burocràtic i profundament marcat pel cinisme. Bilal utilitza la distopia per parlar de la condició humana a través de diversos vectors:
- La sàtira totalitària i la decadència política: Al primer volum, París és una ciutat-estat sota el jou d’un feixisme grotesc liderat pel dictador Choublanc. Bilal ironitza sobre com el poder absolut es manté a través de la propaganda, el control policial i l’alienació de les masses (mitjançant l’esport-espectacle).
- Els déus com a mers mortals amplificats: La introducció de les deïtats egípcies (Horus, Anubis, Bastet) trenca amb la visió mística de la religió. Els déus de Bilal no són ni omniscents ni benvolents; són egoistes, addictes al joc (juguen al monopoli a la seva piràmide flotant), es queden sense combustible i pateixen de petiteses molt humanes. Horus, el déu rebel, necessita el cos d’en Nikopol simplement per pur interès geopolític i set de poder.
- L’alienació, el doble i la bogeria: El personatge d’Alcide Nikopol torna a un món que no reconeix. La seva ment es fragmenta a causa de la cohabitació amb Horus, fins al punt de perdre el seny i acabar recitant poemes de Baudelaire. La pèrdua d’identitat arriba a l’extrem al tercer volum, on el seu fill (Nikopol fill) és una còpia exacta d’ell, intercanviant rols de manera gairebé esquizofrènica.
- La manipulació de la memòria i la informació: Personatges com la Jill Bioskop (a La dona trampa) exemplifiquen la necessitat d’evasió en un món hiperconnectat però deshumanitzat. Ella utilitza drogues per esborrar els records traumàtics de les seves cròniques periodístiques, plantejant el dilema de si la veritat històrica pot sobreviure al dolor individual.
Evolució Gràfica i Estètica
La Trilogia Nikopol és també el testimoni visual de la maduració d’Enki Bilal com a pintor i narrador visual.
De la línia al pinzell: A La fira dels immortals, l’estil encara té reminiscències del còmic francobelga clàssic (amb línies de contorn clares i colors més saturats). Però a mesura que avança la saga, especialment a Fred Equador, Bilal es lliura completament al seu estil característic: l’ús del pastel, el llapis de colors, el guix i els pigments acrílics aplicats directament sobre el paper.
La paleta Bilal: Dominen els tons freds (blaus grisencs, blancs bruts, grisos industrials) trencats només per elements molt concrets, com el vermell de la sang, els colors vius dels déus o el blau elèctric del cabell de la Jill Bioskop.
Arquitectura i ambientació: El disseny de les ciutats (un París neofascista, un Berlín postindustrial o un Kènia glaçat) transmet claustrofòbia. Bilal barreja monuments clàssics amb tecnologia decadent, cables penjant per tot arreu, parets esquerdades i vehicles desballestats. És una estètica cyberpunk d’estil profundament europeu de l’Est.
Transmedialitat i Llegat
L’impacte de la trilogia va transcendir el paper i va influir en la cultura popular de diverses formes:
- L’invent del Chessboxing: A Fred Equador, Bilal va descriure un esport que combinava assauts de boxa i partides d’escacs. L’any 2003, l’artista holandès Iepe Rubingh va portar aquesta idea a la realitat, i avui dia el chessboxing és un esport real amb federacions internacionals i campionats mundials.
- Adaptació al cinema (Immortal, ad vitam): El propi Enki Bilal va dirigir l’any 2004 una adaptació cinematogràfica de la seva obra que barrejava actors reals amb entorns i personatges digitals en 3D. Tot i que argumentalment fusionava elements dels dos primers àlbums de forma lliure, va aconseguir traslladar la seva característica atmosfera visual a la gran pantalla.
La trilogia és, en definitiva, una reflexió pessimista sobre el futur de la humanitat, immortalitzada per la poesia de Charles Baudelaire que Nikopol recita constantment com l’últim refugi de la raó en un món completament boig.
Deixa un comentari…