Aplicar el mètode d’Yves Lacoste al procés independentista català ens permet anar més enllà dels arguments jurídics o econòmics habituals per centrar-nos en el nucli de la seva teoria: les rivalitats de poder sobre un territori a través de les seves representacions i el xoc de relats a diferents escales.
Representacions en conflicte (mapes mentals)
En aquest conflicte ens trobem amb dues grans representacions geopolítiques de l’espai que són pràcticament antitètiques i que conviuen sobre el mateix territori:
Representació de l’independentisme (Catalunya com a subjecte sobirà)
El passat mític i històric: Es concep Catalunya com una nació històrica mil·lenària, amb institucions pròpies (la Generalitat medieval) posteriors a la unió dinàstica, la Sobirania de la qual va ser suprimida per les armes el 1714.
La victimització i l’espoli: Es construeix la imatge d’un territori ocupat políticament, sotmès a un espoli fiscal permanent per part de l’Estat i víctima d’un intent de minorització cultural i lingüística.
El territori com a projecte futur: El mapa de Catalunya es visualitza com una unitat geopolítica natural, viable per si mateixa i connectada directament a Europa com un nou Estat modern.
Representació del nacionalisme espanyol / constitucionalisme (Espanya indivisible)
La nació històrica indissoluble: Es concep Espanya com una de les nacions més antigues d’Europa, unida des dels Reis Catòlics, on la unitat territorial és sagrada i immutable. Catalunya és vista com una part fonamental de l’esquelet històric i cultural d’Espanya.
L’amenaça a la igualtat i el dret: Es construeix la imatge que el nacionalisme català és una elit insolidària que vol trencar la convivència i els drets de la resta d’espanyols, violant la Constitució de 1978.
El territori com a frontera infranquejable: La frontera de l’Estat és intocable. Qualsevol modificació és vista com una amputació del propi cos nacional.
Anàlisi de diatòpics (canvi d’escala)
Un dels grans encerts del procés va ser la gestió de les diferents escales geogràfiques. El conflicte canvia radicalment depenent de l’escala des de la qual s’observi:
[Escala Local / Municipal]Hegemonia independentista al territori interior vs.zones urbanes metropolitanes. ↓[Escala Regional / Catalana]Divisió de la societat en dues representacions simètriques iun parlament polaritzat. ↓[Escala Nacional / Espanyola]L'Estat com a garant de l'ordre constitucional;mobilització del vot a la resta de l'Estat. ↓[Escala Global / Europea]La por de la UE a l'efecte dominó (balcanització) ila defensa del club d'Estats.
Escala local (municipis)
Si ens fixem en el mapa municipal, veiem dues Catalunyes geopolítiques. L’independentisme va aconseguir el control gairebé total de l’espai físic a la Catalunya interior i rural (pobles i ciutats mitjanes plenes d’estelades i símbols), creant una representació d’unanimitat. En canvi, el constitucionalisme mantenia la seva força a les zones urbanes i metropolitanes (el cinturó vermell o l’anomenada conceptualment Tabàrnia), on la representació de l’espai públic era molt més disputada.
Escala regional (l’autonomia)
A l’escala de tota Catalunya, el poder es va manifestar en una paritat de forces que bloquejava el territori: una majoria d’escons independentistes al Parlament (però al voltant del 48% dels vots) enfront d’una oposició que representava l’altra meitat de la població.
Escala nacional (Estat espanyol)
A l’escala de tot l’Estat, la representació catalana es dilueix. Catalunya és només un 16% de la població espanyola. Els governs de l’Estat van utilitzar aquesta escala global espanyola per demostrar que el dret a decidir corresponia a tots els espanyols, mobilitzant els recursos judicials, policials i d’intel·ligència de l’Estat per defensar les seves fronteres.
Escala internacional (Europa i el món)
Aquesta va ser la gran batalla de representacions. L’independentisme va intentar projectar a l’estranger la imatge d’un poble pacífic i democràtic votant contra un Estat autoritari (especialment l’1 d’octubre de 2017). Però l’Estat espanyol va imposar la representació clau a escala de la Unió Europea: un atac a l’Estat de dret i una amenaça d’inestabilitat i fragmentació (balcanització) al cor d’Europa. La UE, que és un club d’Estats, va prioritzar la seva pròpia supervivència geopolítica i va tancar files amb Madrid.
Instrumentalització del poder (guerra de relats)
Seguint el mètode de Lacoste, els líders a banda i banda van utilitzar aquestes representacions per a finalitats estratègiques:
L’independentisme institutional va utilitzar la representació del tenim pressa i de les estructures d’Estat per mantenir mobilitzada la ciutadania al carrer durant anys, convertint les manifestacions de la Diada en demostracions de control de l’espai públic a escala global.
L’Estat i els partits estatals van instrumentalitzar la por a la ruptura i al caos econòmic per cohesionar l’electorat a la resta d’Espanya i justificar accions excepcionals de control territorial (com l’aplicació de l’article 155 de la Constitució).
Conclusió des de l’òptica de Lacoste
El cas català demostra la tesi d’Yves Lacoste: la geografia no és neutra. El conflicte no es va resoldre per la força de les armes, sinó pel xoc de relats geopolítics i, especialment, per la variable de l’escala.
L’independentisme va guanyar la batalla de les representacions a escala local i regional interior, però va perdre de manera contundent a l’escala estatal i internacional, on el pes de l’ordre establert dels Estats va acabar delimitant les fronteres de la realitat.
Enfilall
Deixa un comentari…