El punt clau del realisme polític de Tucídides és que el sistema no fracassa mentre compleixi la seva funció, encara que aquesta sigui la dominació pura i sense escrúpols.
Decadència en el context de Tucídides, no es refereix a un mal funcionament operatiu, sinó al moment en què l’estructura es torna tan omnipotent i despresa de qualsevol fre moral o institucional, que acaba devorant-se a si mateixa per la seva pròpia inèrcia.
La lògica de la força sense fre
- El poder com a fi en si mateix: Per a les estructures que descrius, l’eficàcia és la màxima virtut. No busquen la legitimitat a través del consentiment (com en una democràcia ideal), sinó a través de la dependència.
- L’absència de dilemes: En un sistema de poder pur, el dilema ètic és substituït per un càlcul de riscos. Si la força sense escrúpols garanteix el resultat, no hi ha fracàs. El fracàs només apareix quan l’estructura, per la seva pròpia arrogància (el que els grecs anomenaven hibris), ignora els límits de la realitat i acaba generant un conflicte que no pot controlar.
La diferència entre funcionar i ser sostenible
Les estructures actuals podrien ser molt més eficients que les d’Atenes o Esparta perquè han après a aplicar aquesta força de manera invisible o tecnocràtica.
Mentre que l’Atenes de Tucídides exercia la força mitjançant el setge i l’ocupació militar (visible i contestable), les estructures de poder actuals utilitzen el control dels fluxos d’informació, la precarietat programada i la submissió econòmica com a mecanismes de domini. El resultat és el mateix: la subordinació dels altres a la voluntat de l’estructura.
Si aquestes estructures no han fracassat és perquè han aconseguit que la seva aplicació de la força sigui percebuda, en molts casos, com una condició natural del mercat o de la vida moderna, en lloc d’una imposició política.
Enfilall
Deixa un comentari…