Ohkwá:ri-tón

Carl von Clausewitz, militar prussià del segle XIX, considerat el pare de la teoria militar moderna gràcies a la seva obra pòstuma. La seva anàlisi no és només tàctica, sinó profundament filosòfica i política. Tot i que va escriure en l’era de Napoleó, les seves idees segueixen vigents.

La guerra com a instrument polític

La seva tesi més famosa. Clausewitz trenca amb la idea que la guerra és un caos sense sentit o un simple duel d’honor.

La guerra és la continuació de la política per altres mitjans.

La guerra no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per aconseguir un objectiu polític. Si el cost de la guerra supera el valor de l’objectiu polític, la guerra s’hauria d’aturar.

La Trinitat de Clausewitz

La guerra es defineix per la interacció de tres forces dominants, conegudes com la Trinitat Paradoxal:

• Odi i passió (el poble): L’impuls cec que sosté l’esforç bèl·lic.

• El joc de l’atzar i la probabilitat (l’exèrcit/General): El talent i la creativitat per gestionar el caos del camp de batalla.

• La raó política (el govern): Qui decideix l’objectiu i la finalitat del conflicte.

La fricció

Clausewitz va ser el primer a teoritzar sobre el que avui anomenem la boira de la guerra.

En el paper, tot és senzill, però en la realitat, els accidents, el clima, la por, la falta de subministraments i la mala comunicació (la fricció) fan que les coses més simples es tornin extremadament difícils. No es pot planificar una guerra amb precisió matemàtica; cal un lideratge capaç d’adaptar-se a l’imprevist.

Guerra total vs. guerra real

• Guerra total (o absoluta): Un concepte teòric on la violència no té límit i s’utilitzen tots els recursos per destruir completament l’enemic.

• Guerra real: La versió limitada per la realitat política, els recursos limitats i la fricció. Tot i que la guerra tendeix cap a l’absolut, la política sempre hauria de moderar-la.

El Centre de gravetat (Schwerpunkt)

És el punt on l’enemic és més vulnerable o d’on obté tota la seva força (pot ser l’exèrcit, la capital, o fins i tot l’opinió pública). Clausewitz proposava concentrar totes les forces per colpejar aquest punt decisiu i forçar la rendició.

Com a mostra de l’extrem on ens pot dur la teoria una de les idees més provocadores i contraintuïtives de Carl von Clausewitz. Per a ell, la guerra no comença amb la invasió (l’acte de moure’s cap a territori enemic), sinó amb la resistència de l’envaït.

El conqueridor és amant de la pau

Clausewitz afirma, amb una ironia gairebé cínica, que un conqueridor voldria entrar en un país i prendre’l sense disparar ni un sol tret. Si ningú s’hi oposés, no hi hauria guerra, sinó una simple ocupació o administració.

L’invasor voldria avançar de forma pacífica per estalviar recursos i sang. El seu objectiu no és la lluita, sinó la conquesta.

L’agressió neix, doncs, de la defensa

Segons Clausewitz, la guerra (definida com a duel o xoc de forces) només es materialitza quan l’altre bàndol decideix lluitar.

L’agressor real, des del punt de vista de l’inici del combat, és el defensat. És la decisió de l’estat envaït de resistir-se amb les armes el que transforma un moviment polític-militar en una guerra: “L’agressor és qui té la culpa de la guerra, però és el defensor qui la comença realment“.

Per què ho diu? (la superioritat de la defensa)

Aquesta distinció no és una justificació moral de la invasió, sinó una anàlisi estratègica. Clausewitz afirma que “la defensa és la forma més forta de fer la guerra“.

• L’envaïdor (atacant) té una finalitat positiva: adquirir.

• El defensat té una finalitat negativa: conservar.

• Com que conservar és més fàcil que adquirir, l’atacant es veu obligat a ser el més fort, però és el defensat qui, en decidir no cedir, activa la violència.