En linea amb la visió d’Yves Lacoste, el filòsof francès Michel Foucault explicita la relació entre el disseny de les ciutats, l’arquitectura i el món militar dins del seu pensament sobre com el poder controla la societat. La seva obra de referència per a aquest tema és, sens dubte, Vigilar i castigar (Surveiller et punir, 1975).
En aquest llibre, i també en els seus cursos posteriors al Collège de France (com Seguretat, territori, població), Foucault explica com, a partir del segle XVII i XVIII, els governs comencen a dissenyar els espais utilitzant una lògica purament militar.
La ciutat com a campament militar (disciplina de l’espai)
Foucault explica que el model perfecte de control que es va aplicar a les ciutats modernes prové directament de la reorganització dels exercits.
Abans, els soldats es barrejaven de qualsevol manera; a partir del segle XVIII, l’exèrcit comença a fixar-se en la geometria: cada soldat té el seu lloc exacte, es mesuren les distàncies i es vigila cada moviment. Foucault afirma que aquesta mateixa estructura es va traslladar al disseny de les ciutats de l’època. L’urbanisme comença a trossejar l’espai per controlar la població, assignant llocs determinats per a cada cosa: els barris obrers, les fàbriques, els mercats i els espais militars.
El model de la ciutat empestada
En un dels capítols més cèlebres de Vigilar i castigar, Foucault posa com a exemple els protocols que s’activaven quan una ciutat patia la pesta a finals del segle XVII.
La resposta a l’epidèmia va ser una militarització total del disseny urbà: la ciutat es tancava, es dividia en barris completament estancs, cada carrer quedava sota l’ordre d’un síndic (un vigilant militaritzat) i es prohibia sortir de casa sota pena de mort. Per a Foucault, la ciutat empestada és el somni dels governants: un espai on l’arquitectura i l’urbanisme funcionen com una graella militar on tothom està perfectament localitzat i vigilat.
L’arquitectura com a eina de vigilància (el Panòptic)
Tot i que no és una ciutat sencera, el gran símbol d’aquesta teoria foucaultiana és el Panòptic, un disseny arquitectònic de presó ideat per Jeremy Bentham, però que Foucault eleva a categoria de filosofia social: una estructura circular amb una torre de vigilància al centre i cel·les al voltant, obertes cap a l’interior i retroil·luminades. El vigilant de la torre pot veure tots els presos, però els presos mai saben si el vigilant els està mirant a ells directament en aquell moment. Com a conseqüència, el pres s’ha de comportar bé sempre.
Foucault argumenta que aquest disseny arquitectònic va saltar de les presons a la resta de la ciutat: es va aplicar a la distribució de les escoles, els hospitals, les casernes militars i, molt especialment, les fàbriques per controlar la producció i el comportament dels obrers.
L’urbanisme de control (el cas de París)
Més enllà de Foucault, hi ha un exemple històric que encaixa perfectament amb el que s’ha comentat: la reforma de París feta pel Baró Haussmann a mitjans del segle XIX. Es van enderrocar els carrerons medievals estrets (on els revolucionaris feien barricades fàcilment) per construir grans i amples bulevards. Per què? Perquè la cavalleria i l’artilleria militar poguessin carregar ràpidament contra les revoltes. L’arquitectura de la ciutat pensada com una estratègia militar contra-insurgent.
Enfilall
Deixa un comentari…