Provem d’aplicar el mètode diatòpic d’Yves Lacoste a la llarga i complexa llastra de tensions entre els Estats Units i l’Iran. Lacoste, pare de la geopolítica crítica moderna, va definir que la geopolítica no és una ciència d’una sola mida, sinó una anàlisi de conflictes de poder sobre el territori que es donen a diferents escales geogràfiques simultàniament (diatopia) i que estan moguts per les representacions (les idees, relats i mapes mentals) que té cada actor.
Si volem aplicar aquest mètode al cas USA-Iran, necessitem superposar diferents mapes i nivells d’anàlisi, des del pla planetari fins al detall tàctic d’un estret marítim.
Anàlisi de les escales geogràfiques (Diatopia)
Lacoste proposava moure’s a través de diferents ordres de magnitud per entendre que el que sembla una cosa a nivell local té un significat completament diferent a nivell mundial.
A) Escala mundial / planetària (macro)
A escala de la gran geopolítica global, l’Iran no és només un país de l’Orient Mitjà; és una peça en el tauler de joc entre superpotències.
Per als EUA, l’Iran és un node clau del que Washington veu com un eix de desestabilització global, alineat amb Rússia i la Xina. Hem de mirar el mapa de les rutes de subministrament energètic cap a Europa i l’Àsia oriental. Qualsevol moviment dels EUA per asfixiar l’Iran afecta directament la seguretat energètica de la Xina (el seu principal comprador).
B) Escala regional (meso)
A escala de l’Orient Mitjà, el conflicte es transforma en una lluita per l’hegemonia regional.
L’Iran ha dissenyat una xarxa d’aliats (l’anomenat Creixent Fenícia/Líban, Síria, l’Iraq, el Iemen amb els houthis i Hamàs a Palestina) que li permet projectar poder lluny de les seves fronteres (profunditat estratègica i l’Eix de la resistència). A aquesta escala, el conflicte USA-Iran es llegeix a través de la defensa que fa Washington de la seguretat d’Israel i de la seva aliança històrica amb les monarquies sunnites del Golf (com l’Aràbia Saudita).
C) Escala Estatal / Nacional
Aquí analitzem les fronteres dels dos estats i com la seva política interna determina el conflicte.
Iran: Un règim teocràtic basat en la legitimitat de la Revolució Islàmica de 1979. Per a la supervivència del règim, l’enemic exterior (els EUA) és una eina de cohesió interna davant les protestes civils i la crisi econòmica induïda per les sancions.
EUA: El pes dels lobbies de pressió (com el pro-israelià o l’industrial-militar) i el canvi de color a la Casa Blanca segons el cicle electoral, que fa que la política cap a Teheran oscil·li entre la diplomàcia de contenció i la màxima pressió.
D) Escala local / tàctica (micro)
És l’escala on es produeixen els fets d’armes concrets, els punts calents o flashpoints.
Estret d’Ormuz: Un braç de mar amb prou feines 39 quilòmetres d’amplada per on passa el 20% del petroli mundial. Una escala micro on l’Iran té la capacitat militar tàctica d’bloquejar l’economia global utilitzant guerra asimètrica (mines, llanxes ràpides).
Bases militars a l’Iraq i Síria: Punts exactes on les milícies pro-iranianes i les forces nord-americanes intercanvien atacs de drons i míssils.
Les Representacions Espacials de Lacoste
El mètode de Lacoste no només mesura quilòmetres, sinó com els actors imaginen el territori. El conflicte USA-Iran està totalment mediatitzat per relats contraposats:
Representació nord-americana: Els EUA es veuen a si mateixos com el garant de l’ordre internacional, la democràcia i el lliure comerç marítim. Des del seu punt de vista, l’Iran és un estat pària expansionista que exporta terrorisme de manera irracional.
Representació iraniana: L’Iran es veu històricament com l’hereu de l’Imperi Persa, una gran civilització encerclada per bases militars dels EUA (a l’Iraq, Kuwait, Bahrain, Qatar i l’Afganistan). El seu relat és el de la resistència legítima contra l’imperialisme occidental, utilitzant la geografia islàmica per defensar-se.
Si apliquem el mètode de Lacoste, ens adonem que la guerra USA-Iran no és un conflicte lineal. És una intersecció on un atac amb drons a l’Estret d’Ormuz (escala micro) respon a la necessitat de l’Iran d’influir en les eleccions de Washington (escala nacional), per contrarestar l’aliança dels EUA amb Israel (escala regional) i enviar un senyal de força a Pequín i Moscou (escala global).
L’escala crítica
Provem ara d’assumir que l’escala crítica que pot desencadenar un enfrontament total entre ambdós països es l’escala mundial o planetària (A). És una opció molt sòlida i defensable des del mètode de Lacoste, ja que en la geopolítica contemporània, aquesta escala sovint funciona com el director d’orquestra que mou les peces de totes les altres.
El fre de les superpotències: L’Iran sap que no pot lluitar sol contra els EUA, i per això s’empara en la seva aliança estratègica amb la Xina i Rússia. Si el conflicte escala a nivell regional (B), s’activa automàticament el tauler mundial. Hem de recordar que ni a Washington ni a Pequín els interessa una guerra total que col·lapsi el comerç global i el preu del petroli. Per tant, la diplomàcia a gran escala actua com un topall de contenció.
La interdependència econòmica: El mercat global està tan connectat que un bloqueig a l’Estret d’Ormuz (escala micro) tindria un impacte immediat a les borses de Nova York, Londres i Tòquio. Aquesta por a un dany econòmic planetari és, paradoxalment, el que obliga els líders a mantenir les tensions sota control.
El perill del desbordament: El risc de triar l’escala A és que, si la contenció falla en aquest nivell, ja no parlem d’una guerra local o regional, sinó d’un conflicte global a gran escala entre blocs nuclears.
Si hem d’aplicar rigorosament el pensament d’Yves Lacoste, la resposta acadèmica estricta seria que no hi ha una sola escala crítica, sinó que el perill real neix de la seva interacció. Però si ens hem de mullar i triar la més determinant en el dia a dia per decantar la balança entre la pau i el desastre, seria bo fixar-se en l’escala regional (meso).
Tot i que l’escala mundial (A) fixa les regles del joc i els límits, l’escala de l’Orient Mitjà és on el polvorí té més probabilitats d’esclatar.
L’autonomia dels actors regionals (perill de pèrdua de control)
El gran parany de l’escala planetària (macro) és creure que els Estats Units o l’Iran tenen el control absolut de tot el que fan els seus aliats. A escala regional, això no funciona així:
Ni Israel és un peó que obeeix cegament les ordres de Washington, ni organitzacions com els houthis del Iemen, Hamàs o Hesbol·lah són mers titelles de Teheran amb un comandament a distància.
Cal entendre que aquests actors tenen les seves pròpies agendes de supervivència i política interna. Si un d’ells decideix creuar una línia vermella regional, pot arrossegar automàticament les superpotències (USA, Xina o Rússia) a una guerra que, des de l’escala macro, ningú volia.
L’escala regional com a engranatge de transmissió
En la geopolítica de Lacoste, l’escala regional funciona com un pont. És el lloc on els petits incidents tàctics es converteixen en grans crisis mundials.
Un atac amb drons a una base militar a l’Iraq (escala micro) podria quedar en un incident aïllat si no fos perquè ressona immediatament en l’eix de poder regional (Teheran-Tel Aviv-Riad). Quan la tensió s’activa a escala regional, es desborda instantàniament cap a l’escala planetària en forma de crisi del petroli, tancament de rutes comercials o amenaces nuclears.
El vertader punt crític: la connexió micro-macro
Si mirem el mapa geopolític actual, veiem clarament que el risc més gran no és que el president dels EUA i el líder suprem de l’Iran decideixin declarar-se la guerra mútuament d’un dia per l’altre.
El perill real és un error de càlcul a escala local (micro) (un capità de vaixell nerviós a l’Estret d’Ormuz o un dron interceptat per error) que encengui l’escala regional (meso) de manera tan violenta que la diplomàcia de l’escala mundial (macro) ja no sigui capaç d’aturar el pèndol. Per tant, l’escala regional és el termòmetre que cal vigilar constantment per evitar que la febre esdevingui mortal.
Enfilall
Deixa un comentari…