Alemanya, durant dècades el motor econòmic d’Europa basat en el pacifisme civil i l’estat del benestar, està pivotant cap a un model de prioritat bèl·lica. Aquest procés de canvi d’era (Zeitenwende) és central per entendre la deriva europea actual.
El sacrifici social pel pressupost de defensa
Alemanya havia construït la seva estabilitat sobre un pacte no escrit: prosperitat econòmica a canvi de pau social.
Per finançar el fons especial de 100.000 milions d’euros per a la Bundeswehr (l’exèrcit) i complir amb l’objectiu del 2% de l’OTAN, el govern s’està veient obligat a retallar en serveis públics, subsidis i infraestructures civils.
Com passava a la República de Weimar, quan l’Estat deixa de protegir materialment la classe mitjana i treballadora, es genera un ressentiment que els partits d’extrema dreta (com l’AfD) aprofiten per canalitzar contra el sistema.
Desindustrialització i precarietat
El model alemany depenia de l’energia barata russa i les exportacions a la Xina. Amb la ruptura d’aquest esquema:
- Crisi de la classe mitjana: El tancament o deslocalització de fàbriques està destruint l’orgull industrial alemany. La precarietat ja no és només un problema de les capes baixes, sinó que amenaça el nucli de la societat.
- Militarisme industrial: L’únic sector industrial que el govern sembla decidit a salvar i potenciar és el de l’armament (Rheinmetall, etc.), transformant l’economia de producció civil en una economia de guerra.
El canvi en la psique col·lectiva
Alemanya havia estat, des de 1945, una societat profundament al·lèrgica al militarisme pel seu trauma històric. Ara, el discurs oficial (polític i mediàtic) promou la idea que la societat ha de ser apta per a la guerra (kriegstüchtig), es normalitza el conflicte.
Aquesta re-militarització del llenguatge, sumada a la crisi econòmica, crea un camp de cultiu perillós. Històricament, quan Alemanya se sent amenaçada i empobrida, tendeix a buscar solucions d’ordre autoritari.
Per què el paper d’Alemanya és decisiu?
Alemanya no és un país qualsevol; és el mirall on es mira la resta d’Europa.
Si Alemanya s’austeritza per pagar armes, la resta de la UE (especialment el sud) es veurà forçada a fer el mateix.
L’auge de l’extrema dreta a Alemanya (AfD és ja segona o primera força en molts estats) no és només un fenomen local, sinó que valida els moviments similars a França, Itàlia o Espanya.
Aquest símptomes apunten a un desmantellament del model alemany de postguerra. En passar d’un estat que inverteix en cohesió social a un que inverteix en força militar en un context de pobresa creixent, s’estan obrint les portes a les mateixes dinàmiques que van portar al col·lapse de la democràcia en els anys 30: desesperança econòmica + retòrica bèl·lica = autoritarisme.
Diferència crítica: la Massa Crítica i la passivitat
A diferència dels anys 30, on hi havia moviments de carrer massius i violents (SA vs. Front Roig), avui Europa viu una deriva passiva.
Sense revolta organitzada: La classe treballadora del segle XXI està fragmentada i endeutada, el que impedeix una massa crítica de resistència.
L’autoritarisme de baixa intensitat: El perill actual no és un cop d’estat militar clàssic, sinó una degradació progressiva de la democràcia on, sota l’excusa de la seguretat i la guerra, es retallen drets, s’augmenta la vigilància i es concentra el poder en mans de líders decisius.
Alemanya torna a ser el termòmetre d’Europa. Si el motor econòmic del continent opta definitivament per l’escut militar a costa de la pau social, estarà repetint l’error de 1930: oblidar que la democràcia només és estable si és capaç de donar de menjar i oferir un futur als seus ciutadans.
Enfilall
Deixa un comentari…