Avui dia, una revolta organitzada dels treballadors a l’estil clàssic (com les del segle XIX o principis del XX) s’enfronta a barreres estructurals que la fan semblar gairebé impossible. La classe obrera ja no és un bloc homogeni que comparteix un mateix espai i uns mateixos interessos.
La fragmentació de la classe treballadora
Fins a mitjans del segle XX els treballadors estaven concentrats en grans fàbriques. Compartien misèria, horaris i enemics. Avui el mercat laboral està totalment atomitzat. Tens el treballador d’una multinacional, el freelance que treballa des de casa, el repartidor de plataforma (rider) i el petit empresari precari.
És molt difícil organitzar algú que no veu mai els seus companys o que, de fet, competeix contra ells a través d’una aplicació. La solidaritat de classe ha estat substituïda per l’individualisme de supervivència.
El deute com a mecanisme de control
Aquesta és una de les eines més potents de l’escut del sistema: Un obrer del 1920 no tenia res a perdre excepte les seves cadenes. Un treballador del 2026 té una hipoteca, línies de crèdit, una lletra del cotxe i subscripcions mensuals.
La revolta implica risc. Si faltes tres dies a la feina o t’arrisques a ser acomiadat en una protesta, perds l’habitatge o entres en una espiral de deute insostenible. El sistema t’ha convertit en el teu propi vigilant.
La deslocalització de l’adversari
Abans, l’amo vivia a la mansió del costat de la fàbrica. L’objectiu era clar.
Avui, els veritables amos són fons d’inversió opacs, algorismes de borsa o consells d’administració situats a milers de quilòmetres. Si els treballadors d’una planta a Alemanya fan vaga, la producció es desvia en qüestió d’hores a Vietnam o Mèxic. La capacitat de fer pressió real ha desaparegut.
La captura ideològica i la polarització
- Divisió horitzontal: En lloc de lluitar cap amunt (treballadors contra elit), la ràbia es canalitza de forma horitzontal (treballadors nadius contra immigrants, o generacions joves contra jubilats).
- L’engany de la identitat: L’extrema dreta ha tingut èxit perquè ofereix una identitat (la nació, la raça) que és més fàcil d’abraçar que la identitat de treballador explotat, que és una etiqueta que ningú vol portar.
La tecnovigilància
La capacitat de l’Estat i de les corporacions per monitoritzar, infiltrar i desactivar qualsevol intent d’organització abans que cristal·litzi és total. Els algorismes detecten patrons de descontentament i les xarxes socials serveixen més per desfogar la ràbia de forma inútil (clicktivism) que per coordinar accions físiques reals.
Si no és una revolta organitzada, el que sol passar en aquests contextos és l’esclat inorgànic: revoltes caòtiques, sense líders clars, tipus Armilles Grogues o protestes per la fam, que són fàcilment aixafades o, pitjor encara, aprofitades per líders autoritaris que prometen canalitzar aquest caos a través de la força de l’Estat.
És precisament aquest buit de representació dels treballadors el que permet que l’escut militar s’imposi: com que no hi ha una resistència organitzada que defensi l’escut social, el camí està lliure per a la remilitarització de l’economia.
El panorama actual se sent molt més com un conjunt de debats de cafè o moviments intel·lectuals que no pas com una força capaç de moure l’agulla de la realitat material. Aquesta desconnexió entre la teoria i la pràctica és, precisament, el que permet que el procés de militarització i precarietat avanci sense frens.
La Intel·lectualització de la dissidència
Molts dels moviments que s’oposen a la deriva actual (tant a Alemanya com a la resta d’Europa) neixen en entorns universitaris o digitals.
Es parla de post-capitalisme, decreixement o antimilitarisme amb un llenguatge que no ressona amb el treballador que acaba de perdre la feina a la fàbrica de cotxes. Hi ha un abisme estètic i cultural. El treballador precari prefereix algú que parli de Nació i Ordre (pràctica immediata, encara que sigui falsa) que algú que parli de deconstruir estructures (teoria abstracta).
L’Absència de Logística de Resistència
Les revoltes històriques que van tenir èxit no només tenien idees, tenien infraestructura.
Abans els sindicats tenien caixes de resistència (diners per menjar mentre feies vaga), impremtes pròpies i seus físiques. Ara els focus teòrics tenen canals de Telegram, comptes de X o blogs. Si l’Estat talla el flux digital o bloqueja els comptes bancaris, la dissidència s’esvaeix. Sense control sobre el territori físic, la pràctica és impossible.
La Trampa de la Simbolització
Molta de la protesta pràctica s’ha desviat cap al simbolisme. Tirar pintura a un quadre per protestar pel canvi climàtic o canviar la foto de perfil per una bandera. Són accions que generen visibilitat (teoria de la comunicació) però que no interrompen el flux del capital ni la producció d’armes. El sistema ha après a digerir la protesta simbòlica sense que el negoci s’aturi.
Qui podria passar de la teoria a la pràctica?
Si busquem qui té encara capacitat de parar el país de forma pràctica, ens queden pocs grups:
- Logística i Transport: Els camioners i els treballadors portuaris. Són l’únic coll d’ampolla que el món digital no pot saltar-se. Si ells paren, el negoci s’atura de debò.
- Sector Energètic: Els qui controlen les aixetes de la llum i el gas.
- El Sector Primari: Com hem vist amb les protestes agrícoles a Europa, són els únics amb capacitat de bloquejar infraestructures físicament (amb tractors). Curiosament, aquests sectors són els que l’extrema dreta està captant amb més èxit, precisament perquè els parla de coses pràctiques.
La Gran Paradoxa
Mentre els focus teòrics (l’esquerra intel·lectual, el pacifisme acadèmic) discuteixen sobre el gènere dels àngels, la pràctica està quedant en mans de sectors molt conservadors o reaccionaris. La ràbia pràctica està sent canalitzada per l’extrema dreta perquè és l’única que ofereix un enemic tangible i una solució (encara que sigui autoritària).
Enfilall
Deixa un comentari…