L’exercici de comparar l’ascens del Partit Nazi (NSDAP) amb el context actual és un clàssic que sovint es fa servir com a advertència. Tot i que les estructures tecnològiques i geopolítiques han canviat radicalment, els mecanismes socials i psicològics que alimenten l’autoritarisme presenten paral·lelismes inquietants.
Destrucció de les Classes Mitjanes i Precarietat
La història ens diu que l’extrema dreta no sol créixer entre el lumpenproletariat, sinó entre una classe mitjana que té por a la caiguda lliure.
Alemanya (1929): La Gran Depressió va arribar després d’una hiperinflació (1923) que ja havia devorat els estalvis de la classe mitjana. Els nazis van prometre seguretat a petits comerciants i funcionaris que temien convertir-se en proletaris.
Actualitat: Des de la crisi de 2008, hem vist una erosió constant del poder adquisitiu. L’habitatge inaccessible, la precarietat laboral (l’economia gig) i la inflació actual generen el mateix sentiment: la sensació que el sistema liberal ha trencat el seu contracte social (treballar dur ja no garanteix viure bé).
El Militarisme i la Cerca de l’Enemic
El militarisme no és només tenir un exèrcit gran; és la militarització de la retòrica política.
Alemanya: El trauma de la derrota a la I Guerra Mundial i el Tractat de Versalles van crear el mite de la punyalada per l’esquena. La societat es va dividir entre patriotes i traïdors (marxistes, jueus, liberals).
Actualitat: El retorn de la guerra a sòl europeu i la tensió global han rearmat el discurs militarista. L’extrema dreta utilitza una retòrica bèl·lica per parlar d’immigració o d’identitat cultural (invasió, reconquesta, guerra cultural). El llenguatge es torna binari: estàs amb la nació o n’ets l’enemic.
Crisi de la Democràcia Parlamentària
L’extrema dreta sol créixer en el buit que deixa la ineficàcia de les institucions.
Alemanya: La República de Weimar es va bloquejar. Els governs governaven per decret i les coalicions de centre es trencaven cada pocs mesos. Els nazis es van presentar com l’ordre davant del caos del parlament.
Actualitat: Hi ha una desconnexió profunda entre la ciutadania i les elits polítiques. Quan la democràcia es percep com una burocràcia lenta que no soluciona problemes reals (com el preu del menjar o l’energia), els líders forts que prometen solucions simplistes i executives guanyen atractiu.
Diferències fonamentals: El paper de la tecnologia
Tot i els paral·lelismes, el mètode de control ha canviat:
- Propaganda analògica vs. Algorísmica: Goebbels controlava la ràdio i el cinema per crear un missatge unificat. Avui, l’extrema dreta utilitza la fragmentació de les xarxes socials per crear bombolles informatives. No es busca convèncer a tothom d’una sola veritat, sinó inundar el sistema de tantes mentides o mitges veritats que la veritat objectiva deixi d’existir.
- El control social: Els nazis necessitaven les SA (camises pardes) al carrer per intimidar. Avui, la intimidació sovint és digital (assetjament en xarxes, fake news) o a través de la polarització institucional.
Taula comparativa
| Factor | República de Weimar (1919-1933) | Context Actual (2020s) |
|---|---|---|
| Economia | Hiperinflació i Gran Depressió. | Erosió de la classe mitjana i precarietat. |
| Sentiment social | Humiliació nacional (Versalles). | Nostàlgia per un passat millor i por al futur. |
| L’Enemic | Jueus, comunistes, traïdors de novembre1. | Immigrants, elits globalistes, moviments progressistes. |
| Comunicació | Ràdio i mítings multitudinaris. | Xarxes socials i algoritmes de polarització. |
| Militarisme | Grups paramilitars (SA, Stahlhelm). | Augment de despesa militar i retòrica de seguretat nacional. |
La Normalització
El perill més gran que assenyalen els historiadors no és un cop d’estat violent (estil Putsch de Munic), sinó la normalització. Hitler no va prendre el poder per la força; va ser nomenat canceller legalment després de convertir-se en la força més votada gràcies a l’explotació d’aquestes crisis. Avui, el risc és que el discurs autoritari s’integri tant en el dia a dia que les institucions democràtiques acabin sent només una closca buida.
Enfilall
- El terme traïdors de novembre (en alemany, Novemberverbrecher o criminals de novembre) va ser una expressió propagandística utilitzada pels nazis i altres sectors de la dreta nacionalista alemanya per atacar els polítics que van signar l’armistici de l’11 de novembre de 1918, posant fi a la Primera Guerra Mundial.
Els extremistes de dreta, inclòs Adolf Hitler, culpaven els polítics de la República de Weimar (socialdemòcrates, catòlics i liberals) d’haver traït l’exèrcit alemany en signar la rendició, tot i que, segons la seva visió, l’exèrcit no havia estat derrotat al camp de batalla (la famosa Dolchstoßlegende o llegenda de la punyalada per l’esquena). Aquest terme es va utilitzar per deslegitimar la democràcia alemanya des dels seus inicis, culpant els partits democràtics de la derrota i de les dures condicions del Tractat de Versalles.
El 8 de novembre de 1923, Hitler va intentar aprofitar aquest sentiment de ràbia contra el govern en el seu fallit cop d’estat a Munic (el Putsch de la cerveseria), declarant destituït el govern dels traïdors de novembre.
Cal no confondre aquest terme polític de 1918 amb la Nit dels vidres trencats (Kristallnacht), que va tenir lloc entre el 9 i 10 de novembre de 1938, un pogrom violent organitzat pels nazis contra la població jueva. Els traïdors de novembre va ser una etiqueta d’odi utilitzada per Hitler per consolidar el seu discurs nacionalista i antidemocràtic durant els anys 20 i principis dels 30. ↩︎
Deixa un comentari…