La Guerra de l’Iraq (2003) és un exemple pràctic de la doctrina Syriana aplicada sobre el terreny.
Desmantellament d’un estat per interessos externs
La Guerra de l’Iraq va ser l’intent més ambiciós de fer enginyeria geopolítica a l’Orient Mitjà. Els EUA van envair l’Iraq sota el pretext de les armes de destrucció massiva, però un dels objectius reals era el New Middle East: enderrocar Saddam per crear un estat pro-occidental que servís de model per a tota la regió.
A la lògica Syriana aquest és el nucli del concepte. Creure que pots esborrar un govern i redibuixar les lleis d’un país per afavorir el mercat global. A la pel·lícula, veiem com intenten fer el mateix amb el príncep Nasir: si no ens agrada el líder, el canviem per un que ens deixi fer negocis.
El paper de les petrolieres i les portes giratòries
La pel·lícula mostra com les corporacions petrolieres (Connex-Killen) tenen més poder que molts governs. A l’Iraq, després de la invasió, les grans petrolieres occidentals (com Halliburton o Exxon) van obtenir contractes gegantins per a la reconstrucció i l’extracció. Molts dels qui van planejar la guerra des de Washington tenien vincles directes amb aquestes empreses.
A la pel·licula l’advocat Bennett Holiday (Jeffrey Wright) representa precisament aquesta maquinària: com la legalitat es retorça per permetre que les grans fusions corporatives tirin endavant, utilitzant la política exterior com a eina comercial.
La creació del buit de poder i el radicalisme
Un dels efectes més tràgics d’Iraq va ser com el caos post-invasió va alimentar l’aparició de grups extremistes (com Al-Qaeda a l’Iraq, que després seria l’ISIS).
La pel·lícula ho retrata perfectament. Quan els treballadors perden la feina a la refineria perquè una corporació americana decideix retallar costos, es tornen vulnerables al radicalisme. Syriana ens mostra que la violència terrorista no neix del no-res, sinó que és el subproducte directe del cinisme econòmic occidental.
Robert Baer i l’intent d’assassinat de Saddam
L’autor del llibre en què es basa la pel·lícula, Robert Baer, va estar realment implicat en un pla de la CIA als anys 90 per ajudar a organitzar un cop d’estat contra Saddam Hussein des del Kurdistan iraquià. El pla va ser avortat per la burocràcia de Washington en l’últim moment, deixant els aliats kurds a l’estacada. Aquesta experiència de Baer és la que inspira la trama de Bob Barnes (Clooney) i la sensació de traïció constant que impregna tota la història.
Iraq com a laboratori
Si la Guerra de l’Iraq va ser el laboratori, Syriana és l’autòpsia. La pel·lícula es va estrenar el 2005, en ple caos iraquià, per dir-nos que el que estava passant a Bagdad no era un cas aïllat, sinó part d’un sistema global on el petroli és la sang i els estats són simples peces de recanvi.
El Pla Syriana no ha fracassat: el negoci funciona
Si analitzem la Guerra de l’Iraq (i els conflictes derivats) sota aquesta premissa freda i pragmàtica, la conclusió és que el caos no és un error del sistema, sinó una característica del seu disseny. Des d’aquesta òptica, l’operació va assolir els seus objectius reals, encara que aquests no fossin els que es venien als informatius.
La Inestabilitat com a Barrera de Control
Un Iraq estable, fort i sobirà seria un competidor en el mercat energètic i un actor polític amb capacitat de decidir a qui ven i a quin preu (el que intentava el príncep Nasir a la pel·lícula), però un país fragmentat i institucionalment feble és incapaç de negociar amb força. Això permet que les condicions d’extracció siguin dictades des de fora.
La inestabilitat és el mecanisme que garanteix que el país no pugui tancar l’aixeta ni nacionalitzar el recurs amb èxit.
L’Economia de la Reconstrucció i la Seguretat
El negoci de la guerra no s’acaba quan deixen de caure bombes; de fet, és llavors quan comença la fase més rendible.
- Flux de capital: Milers de milions de dòlars en contractes per a infraestructures, logística i seguretat privada (els contractistes) van anar a parar a mans d’empreses amb línia directa amb els centres de poder.
- El bucle: El caos genera la necessitat de seguretat, i la seguretat és un servei que es ven. El negoci es retroalimenta: com més inestable és la zona, més cars són els serveis de protecció i logística.
La Doctrina de la Corrupció com a Protecció
Com diu un personatge a Syriana, la corrupció és l’única manera de mantenir el control en territoris hostils.
En lloc d’intentar crear un estat de dret funcional (que podria aplicar lleis contra els interessos de les multinacionals), es prefereix un sistema basat en el clientelisme.
El pla ha aconseguit que la riquesa del país flueixi cap a unes elits locals col·laboracionistes i cap al mercat global, ignorant completament el benestar de la població. Si l’objectiu era l’extracció, la missió és un èxit rotund. L’Iraq no s’ha convertit en una democràcia liberal, s’ha convertit en un mercat de lloguer on el millor postor (sovint amb el suport d’una potència externa) s’emporta els recursos.
Mutació cap a la Syriana Verda
L’interès ja no és només el petroli de l’Iraq. Ara el pla s’ha desplaçat cap als minerals crítics (liti, cobalt, terres rares).
S’estan aplicant exactament les mateixes tàctiques de desestabilització i control de líders locals en regions d’Àfrica i Amèrica Llatina per assegurar la transició energètica d’Occident. El patró és idèntic: si un líder vol nacionalitzar el recurs (com el príncep Nasir a la pel·lícula), el sistema l’elimina.
El domini del Dòlar i l’Energia
Més enllà del petroli físic, l’estratègia buscava mantenir el Petrodòlar. Qualsevol intent de moure el comerç energètic cap a altres divises (com pretenia Saddam o com suggereix la trama de la fusions xineses a la pel·lícula) és la línia vermella absoluta. El control sobre l’Iraq va assegurar que el cor del mercat energètic seguís bategant al ritme del sistema financer occidental.
El triomf del realisme cínic
Si el Pla Syriana és, en essència, garantir el flux de recursos al preu i en la divisa que convé al centre del poder, llavors la Guerra de l’Iraq ha estat una de les inversions més reeixides de la història, malgrat el cost en vides i la destrucció social.
El sistema no ha col·lapsat perquè s’ha dissenyat per alimentar-se precisament del desgast de la perifèria. Al 2026, el mapa pot haver canviat de colors, però la infraestructura extractiva que es va consolidar amb l’Operació Iraqi Freedom segueix sent el motor invisible de l’economia global.
Enfilall
Deixa un comentari…