Israel manifesta la dualitat del concepte Syriana: la de geopolítica clàssica (Pax Syriana) i la de geopolítica moderna (popularitzada per la pel·lícula homònima de 2005).
La Pax Syriana (El concepte històric)
Aquest terme es refereix a l’hegemonia i l’estabilitat imposada per Síria sobre els seus veïns, especialment al Líban entre 1990 i 2005. S’inspira en la Pax Romana: una pau mantinguda mitjançant la força militar i la influència política d’una potència regional.
Israel hi ha lluitat en contra. Històricament, Israel ha vist la Pax Syriana com una amenaça directa. El control de Síria sobre el Líban permetia al règim dels Àssad utilitzar territori libanès per atacar Israel a través de tercers (com Hezbol-là). Ha aplicat la seva pròpia doctrina de seguretat per evitar que Síria (o ara l’Iran) consolidi un corredor de poder que uneixi Teheran, Bagdad, Damasc i Beirut.
El concepte Syriana de Washington (la reordenació del mapa)
Tal com es defineix a la pel·lícula, Syriana és un terme de think tank que descriu la reordenació hipotètica i artificial de les fronteres i governs de l’Orient Mitjà per servir els interessos econòmics (petroli) i de seguretat occidentals.
Israel l’aplica conceptualment. Molts analistes argumenten que Israel ha afavorit històricament la fragmentació dels seus veïns àrabs per evitar que una sola potència forta els uneixi contra ell.
Pla Yinon (1982): A vegades se cita aquest pla estratègic israelià com la versió real de Syriana. Proposava que, per sobreviure, Israel havia de fomentar la divisió dels estats àrabs en entitats més petites basades en línies ètniques o religioses (una mena de balcanització de l’Orient Mitjà).
La paradoxa de la caiguda de l’Àssad (2024-2026)
Amb la caiguda real de Bashar al-Àssad el desembre de 2024 va finalitzar la Pax Syriana: El concepte d’una Síria forta que domina la regió ha desaparegut completament.
Israel ha hagut d’adaptar-se a una Síria fragmentada. En lloc de lluitar contra un estat central, ara aplica una política de línies vermelles per evitar que el buit de poder sigui ocupat per milícies gihadistes o pro-iranianes, un exercici de reordenació de la seguretat que encaixa amb la definició més cínica de Syriana: ha passat de la guerra convencional a una estratègia de gestió del caos. No busca controlar tot el territori, sinó intervenir quirúrgicament quan es traspassen certs límits que afecten la seva supervivència.
El Corredor Iranià (el Pont Terrestre)
Aquesta és la línia més crítica. Israel no permet que es consolidi una ruta logística estable que connecti Teheran amb el Líban a través de territori sirià. Els bombardejos sistemàtics sobre combois d’armes, magatzems en aeroports (com Damasc o Alep) i ponts fronterers tenen com a objectiu impedir que Hezbollah rebi míssils de precisió o sistemes de defensa antiaèria avançats que alterin l’equilibri de forces.
La Presència al Sud (Línia de Separació)
Israel ha establert una línia vermella geogràfica: cap milícia pro-iraniana ni unitat d’elit de Hezbollah pot establir-se a prop dels Alts del Golan.
Vol evitar que el sud de Síria es converteixi en un segon front actiu similar al sud del Líban, i protegir les poblacions del nord d’Israel de l’artilleria de curt abast i les incursions terrestres. Per això ataca qualsevol infraestructura militar (radars, centres d’observació) a les províncies de Quneitra i Daraa.
Armament no convencional i capacitats Game-Changing
Aquesta línia vermella és absoluta i té un caràcter preventiu: destruir centres de recerca científica (com el centre de CERS a Masyaf) i qualsevol indici de reconstrucció de capacitats químiques o biològiques, per garantir que cap dels grups que lluiten pel control de Síria (siguin gihadistes o faccions rebels) hereti tecnologia que pugui causar una catàstrofe no convencional.
La Línia Vermella com a eina de Syriana
Aquí és on el concepte es torna cínic i s’acosta a la definició de la pel·lícula: en lloc d’intentar restaurar l’ordre a Síria (cosa que requeriria una ocupació costosa i perillosa), Israel aplica una gestió del caos. Mentre els diferents actors interns es barallin entre ells i no creuin les línies vermelles esmentades, Israel accepta la fragmentació.
Això és el que s’anomena tallar la gespa: una política que no busca una victòria final, sinó mantenir les amenaces a un nivell baix i manejable mitjançant intervencions periòdiques.
Enfilall
Deixa un comentari…