El projecte Gaza Marine
L’oleoducte o gasoducte per als jaciments de la costa de Gaza (Gaza Marine) és una peça d’un trencaclosques geopolític diferent diferent del Sirià, tot i que igualment estil Syriana.
Els jaciments davant la costa de Gaza estan molt a prop d’Israel i Egipte. El pla actual per extreure aquest gas (que s’ha reactivat amb força aquest 2026 com a part dels acords de reconstrucció postguerra) no mira cap al nord (Síria), sinó cap al sud i l’oest: la ruta més lògica és connectar el gas de Gaza amb les plantes de liquat d’Egipte (com Idku o Damietta) per després exportar-lo a Europa en vaixells (GNL).
Israel ja té una infraestructura submarina massiva per als seus jaciments (Leviathan i Tamar). El gas de Gaza podria connectar-se a aquesta xarxa israeliana per ser enviat cap al sud.
La Syriana de Gaza
El que sí que és purament Syriana és la gestió del jaciment de Gaza: es parla d’un acord on Israel controla la seguretat del jaciment, Egipte la infraestructura, i una part dels beneficis van a un fons gestionat pels Emirats per a la reconstrucció de Gaza, deixant de banda el control polític palestí directe.
És el mateix concepte que veiem a la pel·lícula: es prioritza que el gas flueixi i que els negocis entre potències regionals funcionin, encara que això signifiqui buidar de contingut la sobirania local.
Síria no és el pas necessari per al gas de Gaza, però sí que és la peça que està al mig si algú vol connectar el nord de l’Iraq o Turquia amb el Mediterrani. Per a Israel i els Emirats, Gaza és la porta d’entrada al Mediterrani que volen controlar per no haver de dependre de països com Síria o del perill de l’Estret d’Ormuz.
El Gasoducte Àrab
Síria és clau per a un projecte diferent però relacionat: el Gasoducte Àrab (Arab Gas Pipeline).
Aquest tub porta gas des d’Egipte i Jordània cap al nord, travessant Síria fins al Líban. El 2025 i 2026 s’ha parlat d’ampliar-lo per portar gas del Golf (incloent-hi gas que podria venir dels Emirats o de Qatar en el futur) cap a Turquia i d’allà a Europa.
La Ruta del Corredor (IMEC)
El que realment connecta Israel amb el Golf (i el que explica per què els Emirats han abandonat posicions tradicionals) és l’anomenat Corredor Índia-Orient Mitjà-Europa (IMEC).
Aquest pla preveu una xarxa de ferrocarrils i oleoductes que surti de l’Índia, passi pels Emirats, travessi l’Aràbia Saudita i Jordània, i arribi al port de Haifa (Israel).
Des de Haifa, el gas i el petroli saltarien per mar cap a Grècia i el sud d’Europa. Aquesta ruta esquiva totalment Síria. De fet, un dels motius per potenciar aquesta via és precisament evitar països inestables o sota influència russa/iraniana com Síria.
Col·lisió IMEC – Ruta de la Seda (BRI)
Aquesta és, segurament, la col·lisió geopolítica i comercial més important de la nostra dècada. Estem parlant d’un xoc frontal entre dos models de món, i el 2026 aquest conflicte ha passat de ser teòric a ser una guerra d’infraestructures total. El corredor IMEC (Índia-Orient Mitjà-Europa) i la Belt and Road Initiative (BRI) xinesa són projectes totalment incompatibles:
El factor Anti-Xina
L’IMEC no es va crear només per moure mercaderies; es va dissenyar a Washington i Nova Delhi com una alternativa directa per trencar el monopoli logístic de la Xina.
- La Ruta de la Seda (BRI): Busca que totes les rutes terrestres i marítimes passin per territori xinès o estiguin sota el seu deute financer.
- L’IMEC: Busca una ruta més curta (un 40% més ràpida) que connecti l’Índia amb Europa a través de ports aliats (com Haifa a Israel i Dubai als Emirats), deixant la Xina fora de l’equació.
El xoc de ports al Mediterrani
Aquí és on la col·lisió es torna física. La Xina ja havia comprat o invertit en ports clau a la Mediterrània per tancar la seva ruta:
El Pireu (Grècia) és pràcticament xinès (COSCO). A Haifa (Israel) és on hi ha el drama. La Xina va construir una terminal nova a Haifa, però els EUA han pressionat Israel perquè l’IMEC utilitzi la terminal gestionada pel grup indi Adani (aliat d’Occident).
Resultat: Dos gegants (Índia i Xina) lluitant per controlar el mateix port a Israel. Això és pur Syriana: el futur de l’economia de l’Índia depèn de qui controla un moll a Haifa.
El control de l’Orient Mitjà (L’aliança de conveniència)
La Xina ha intentat ser el pacificador de la regió (va fer de mitjancer entre l’Iran i l’Aràbia Saudita el 2023) per assegurar que la seva Ruta de la Seda no s’interrompi.
En canvi, l’IMEC es basa en els Acords d’Abraham. Els EUA necessiten que Israel i els països àrabs siguin socis per construir aquest corredor. El risc per a la Xina és que si l’IMEC funciona, l’Aràbia Saudita i els Emirats ja no dependran tant del mercat xinès, ja que estaran connectats físicament amb Europa i l’Índia.
La resposta xinesa el 2026
La Xina no s’ha quedat de braços creuats. Com que veu que l’IMEC vol esquivar-la pel sud, la Xina ha accelerat el Corredor de Transport Nord-Sud (INSTC), una ruta que passa per Rússia i l’Iran. Bàsicament, s’estan creant dues xarxes paral·leles: una de països democràtics i aliats (IMEC) i una de països autocràtics o sancionats (BRI/INSTC).
Qui guanya a casa nostra?
Per a ports com el de Barcelona o Tarragona, aquesta col·lisió és un ganivet de doble tall:
Si l’IMEC triomfa, Barcelona es converteix en la porta natural d’entrada del gas i les mercaderies de l’Índia cap a Europa. Si guanya la Xina, la Mediterrània continuarà sent un llac xinès on el control de preus i rutes es decideix a Pequín.
En conclusió: No és només que col·lisionin, és que l’IMEC és l’eina de guerra econòmica dels EUA per intentar que la Xina no es converteixi en l’única superpotència. Com diuen a la pel·lícula Syriana, no es tracta de democràcia o drets humans, es tracta de quines canonades i quins ports controlen les molècules.
Enfilall
Deixa un comentari…