El cop d’estat a Xile de l’11 de setembre de 1973 contra el govern de la Unidad Popular de Salvador Allende és, històricament, un dels exemples més nítids i contundents de com actua el sistema capitalista global i les seves elits quan s’intenta transformar l’estructura socioeconòmica des de dins de la legalitat democràtica.
Més enllà de la tragèdia humanitària i política, Xile es va convertir en un avís fundacional del capitalisme modern: la demostració que les regles del joc democràtic només es respecten si no posen en perill la propietat privada dels mitjans de producció i l’hegemonia dels mercats.
El pecat original d’Allende: La via pacífica al socialisme
A diferència de la Revolució Cubana, que va arribar al poder per la via armada, el projecte d’Allende (la via xilena al socialisme) pretenia utilitzar les mateixes institucions de la democràcia burgesa per transitar cap a una economia planificada i socialitzada.
Això incloïa mesures que atacaven directament el cor del capital nacional i transnacional:
- Nacionalització del coure: Sense indemnització a les grans multinacionals nord-americanes (com Anaconda i Kennecott), al·legant que ja havien obtingut guanys excessius durant dècades.
- Estatització de la banca i de les indústries clau.
- Aprofundiment de la reforma agrària.
Aquesta via democràtica era, precisament, la que feia més por al capitalisme global. Si Xile demostrava que es podia desmuntar el capitalisme utilitzant els vots i les lleis, el model es podia exportar a l’Europa Occidental (com Itàlia o França) o a la resta d’Amèrica Llatina.
L’estratègia del capital: Fer xisclar l’economia
Abans que els tancs sortissin als carrers, el capital nacional i internacional ja havia llançat una ofensiva asimètrica. La cèlebre frase del president nord-americà Richard Nixon, Make the economy scream (Feu xisclar l’economia), resumeix la doctrina de desestabilització:
- Bloqueig invisible: Tall de crèdits internacionals (del Banc Mundial i el BID) i embargaments al coure xilè a l’estranger.
- Boicot intern (vaga de capitals): Desabastiment provocat pels empresaris, tancament de botigues, mercat negre i la famosa vaga de camioners finançada des de l’exterior per col·lapsar la distribució de menjar i combustible.
- Guerra mediàtica: Finançament directe de la CIA a mitjans de comunicació conservadors (com el diari El Mercurio) per crear una narrativa de caos, por i deslegitimació del govern.
Quan el capital es veu amenaçat, suspèn les seves pròpies tesis de lliure mercat i utilitza el sabotatge econòmic com a arma política per forçar el descontentament popular.
El cop com a restabliment de l’ordre… del mercat
Quan el boicot econòmic i la pressió política no van ser suficients per fer caure Allende per vies legals (l’oposició no va aconseguir els dos terços al Congrés per destituir-lo), el capital va recórrer a la violència de l’Estat: el braç militar.
El cop d’estat d’Augusto Pinochet no va ser només una dictadura militar clàssica per restaurar l’ordre públic; va ser una contrarevolució capitalista. Xile es va convertir en el laboratori mundial del neoliberalisme sota la direcció dels Chicago Boys (economistes formats per Milton Friedman).
El terror d’Estat (execucions, tortures i desaparicions) va funcionar com el mètode de xoc necessari per imposar, a sang i foc, reformes que en democràcia haurien estat rebutjades unànimement:
- Privatització de la sanitat, l’educació i les pensions (AFP).
- Liberalització total dels mercats i destrucció dels sindicats.
- Devolució de terres i empreses als antics propietaris.
Avís a navegants
L’anàlisi de Xile de 1973 deixa algunes lliçons crues sobre els límits de la transformació social dins del sistema actual:
Els límits de la democràcia liberal: El capital accepta l’alternança política (esquerra/dreta) sempre que els canvis es limitin a la gestió de les engrunes del sistema (polítiques socials superficials). Si es pretén alterar la propietat de la riquesa, la democràcia deixa de ser una prioritat per a les elits.
El caràcter transnacional del capital: L’aliança entre l’oligarquia local xilena, les corporacions globals i l’imperi estatunidenc va demostrar que el capital actua com un sol bloc geopolític quan veu en perill les seves zones d’influència i extracció de recursos.
La violència com a última ràtio: Quan l’hegemonia cultural i el xantatge econòmic fallen, el capitalisme no té problemes a finançar o acceptar el feixisme i la tirania militar per protegir els seus interessos econòmics.
Xile va ser l’avís que el capitalisme global prefereix una dictadura que garanteixi el lliure mercat abans que una democràcia que construeixi el socialisme. Un patró que, amb mètodes més moderns (com el lawfare, cops tous o cops de mercat), s’ha anat repetint des de llavors.
Enfilall
Deixa un comentari…