El fil conductor entre el Xile de 1973 i els processos de desestabilització a l’Amèrica Llatina del segle XXI (el que s’ha anomenat el cicle dels governs progressistes o la Marea Rosa) és el mateix: la reacció del capital davant de projectes que amenacen els seus privilegis o la seva sobirania sobre els recursos naturals.
Ara bé, els mètodes han evolucionat radicalment. Si el 1973 la clau va ser la força bruta militar, avui es prioritza la manipulació dels mecanismes institucionals, legals i mediàtics per aconseguir el mateix objectiu sense el cost polític (i la mala imatge internacional) que suposa un bany de sang.
Similituds: L’ADN de la desestabilització
Malgrat els cinquanta anys de diferència, l’estructura de fons manté patrons idèntics quan el capital es defensa:
Bloqueig i boicot econòmic: L’esperit del Make the economy scream de Nixon continua ben viu. S’aplica mitjançant sancions internacionals, bloquejos de comptes a l’estranger, atacs a la moneda local per disparar la inflació o la retenció de productes per generar desabastiment (viscuda intensament a Veneçuela). L’objectiu és erosionar la base de suport popular del govern generant malestar diari.
El control de la narrativa (Guerra mediàtica): El paper que va jugar El Mercurio a Xile el 1973, finançat per la CIA, s’ha multiplicat avui amb els grans monopolis de la comunicació i, sobretot, l’ús massiu de xarxes socials, bots i fake news. Es construeix un relat de crisi total, caos o dictadura imminent per justificar qualsevol intervenció.
La defensa dels recursos clau: A Xile va ser el coure. Al segle XXI, els objectius solen ser el petroli (Veneçuela), el liti (Bolívia, on el cop contra Evo Morales el 2019 va tenir una clara traça vinculada al control d’aquest mineral) o l’aigua i l’agroindústria (Paraguai, Brasil).
El suport exterior: El disseny de les estratègies manté connexions clares amb laboratoris d’idees (think tanks) nord-americans i europeus, fons de finançament internacionals i l’alineació d’organismes regionals com l’OEA (Organització d’Estats Americans).
Diferències: L’evolució del mètode (De les botes als vots i les lleis)
La gran diferència és que el capital ha après que els tancs als carrers generen resistència i herois (com la figura d’Allende). És molt més eficient utilitzar les mateixes eines de la democràcia liberal per destruir els líders d’esquerres.
| Característica | L’estratègia de 1973 (Cop Clàssic) | Els mètodes del Segle XXI (Lawfare i Cops Tous) |
|---|---|---|
| Actor Principal | L’Exèrcit / Forces Armades. | Jutges, fiscals, parlamentaris i mitjans de comunicació. |
| Mecanisme de Caiguda | Bombardeig de la seu de govern (La Moneda), ús de la força, detencions i repressió violenta. | Impeachment polític, inhabilitacions de candidats o l’ús de causes judicials manipulades (lawfare). |
| Aparença Legal | Ruptura total de la Constitució. S’estableix una junta militar i se suspèn l’Estat de dret. | Es manté una façana de legalitat. Es vota al Parlament o es decreta des d’un tribunal (tot i que es violin procediments). |
| El factor judicial | Els jutges es pleguen a la dictadura per por o complicitat una vegada el cop ja ha triomfat. | Els jutges són la punta de llança. S’utilitza la judicatura per perseguir i empresonar líders abans que guanyin eleccions. |
| Rol del Mercat | S’imposa l’economia neoliberal a sang i foc un cop destrossat l’Estat d’Allende. | S’utilitzen «cops de mercat»: fugida de capitals, rebaixes de qualificació del deute i pressió canviària per fer caure governs. |
Els grans exemples moderns d’aquesta evolució
Per entendre com funciona aquesta mutació del mètode que va patir Xile, cal veure com s’ha executat recentment:
El Lawfare (guerra jurídica)
Consisteix a utilitzar el sistema judicial penal com a arma política. L’exemple paradigmàtic és l’operació Lava Jato al Brasil, i el que a hores d’ara encara està fent l’Estat espanyol amb els independentistes catalans, que va portar a l’empresonament de Lula da Silva l’any 2018 sense proves sòlides, impedint que es presentés a unes eleccions on era el favorit, el que va obrir la porta a l’extrema dreta de Bolsonaro. Anys després, la mateixa justícia va anul·lar totes les condemnes reconeixent la parcialitat del jutge Sérgio Moro, però l’objectiu polític ja s’havia assolit durant anys. Un guió similar s’ha intentat aplicar contra Cristina Fernández a l’Argentina o Rafael Correa a l’Equador.
El Cop Parlamentari o Cop Tou
Ja no es necessita un general que entri al palau presidencial; es necessita una majoria de diputats que voti una destitució exprés utilitzant qualsevol escletxa o excusa constitucional:
- Hondures (2009): Manuel Zelaya és tret del país en pijama per l’exèrcit, però sota l’excusa d’una ordre judicial i ratificat pel Congrés.
- Paraguai (2012): El president Fernando Lugo rep un judici polític exprés al Parlament (en menys de 48 hores) que el destitueix acusant-lo de mal acompliment de les seves funcions.
- Brasil (2016): Dilma Rousseff és destituïda mitjançant un impeachment basat en retards comptables administratius (les pedalades fiscals), un tecnicisme menor utilitzat com a pretext polític per desfer el govern del Partit dels Treballadors (PT).
Si Xile el 1973 va ser la demostració que el capital suspèn la democràcia si aquesta no li serveix, els mètodes del segle XXI demostren que el capital ha après a subvertir la democràcia des de dins, convertint els jutges en els nous generals i les lleis en els nous tancs.
Enfilall
Deixa un comentari…