Ohkwá:ri-tón

El retorn és el moviment del Tao; cedir és la funció del Tao.

Laozi, Capítol 40, Tao Te Ching

La Metàfora de l’Aigua: Adaptabilitat i Buit-Massís

L’estratègia més eficaç no és la que segueix un pla rígid, sinó la que és capaç de transformar-se segons les condicions de l’entorn. En el Capítol VI, Sunzi utilitza l’element més mal·leable de la natura per descriure la perfecció tàctica: l’aigua. L’estratègia és com l’aigua afirma, marcant la pauta per a una forma de lluita basada en la mínima resistència i el màxim impacte.

La disposició de forces en la guerra és com l’aigua. Igual que l’aigua no s’atura en els punts alts, sinó que corre cap a baix, la configuració de l’exèrcit evita el massís i es dirigeix cap al buit. Igual que el terreny regeix el fluir de l’aigua, l’enemic regeix la victòria en la guerra.

Per tant, en la guerra no hi ha potència invariable, igual que la forma de l’aigua no és invariable. El qui és capaç de transformar-se segons l’enemic, i així guanyar la victòria, pot dir-se diví.

L’art de la guerra, VI El buit i el massís.

Aquí sorgeix la principal diferència entre l’enfocament mitjans-fins (Clausewitz) i l’enfocament condició-conseqüència (Sunzi). Aquest últim veu el resultat com un efecte de segon ordre (acció ambiental o indirecta), en lloc d’un efecte de primer ordre (acció directa):

Perquè alguna cosa es realitzi d’una manera eficaç, s’ha de produir com un efecte. Sempre és a través d’un procés (que transforma la situació), no a través un objectiu que condueix (directament) a l’acció, que hom aconsegueix un efecte, un resultat.

Deciphering Sun Tzu How to Read The Art of War, 79, Derek M. C. Yuen.

Per als estrategs occidentals, la pregunta genera preocupació per què es preferiria un efecte de primer ordre a un efecte de segon ordre. Però la qüestió no és si és de primer o segon ordre, sinó de si l’efecte pot tenir lloc o no. Seguint la metàfora de l’aigua de Sunzi, no és només la preocupació sobre la propensió o l’impuls del qual es pot extreure un efecte; el que és de major importància és quin resultat inevitable pot portar: l’aigua corre cap avall i pot arrastrar pedres. A diferència de l’enfocament mitjans-fins, que normalment implica un pla predeterminat que és susceptible de desintegrar-se quan es posa en pràctica, a la condició-conseqüència l’enfocament està dissenyat per deixar el menor espai possible a l’atzar. Una vegada que una situació ha començat a desenvolupar-se, no permet cap altra sortida: el resultat està predeterminat.

La disposició de forces en la guerra és com l’aigua. Igual que l’aigua no s’atura en els punts alts, sinó que corre cap a baix, la configuració de l’exèrcit evita el massís i es dirigeix cap al buit. Igual que el terreny regeix el fluir de l’aigua, l’enemic regeix la victòria en la guerra.

L’art de la guerra, VI El buit i el massís.

Un pla predeterminat és l’últim que el general hauria de seguir en la guerra.

L’Aigua: El flux sense forma

L’aigua no té una forma constant; adopta la del recipient que la conté. En la guerra, això significa que no pot haver-hi una potència invariable. L’estrateg d’èxit és aquell que modifica les seves tàctiques en funció de l’adversari.

L’aigua flueix des de les altures cap avall, buscant el camí més fàcil. En l’estratègia, això es tradueix en evitar el massís (els punts forts de l’enemic) i colpejar el buit (les seves debilitats).

En el tumult i l’estrèpit de la batalla sembla que regna la confusió, però no és així. Sembla que les tropes es mouen sense ordre ni concert, però no poden ser vençudes. El desordre neix de la disciplina, la covardia neix del valor, la feblesa neix de la força. Ordre i desordre són qüestió de càlcul; valor i covardia són qüestió de la potència; força i debilitat són qüestió de la disposició de les forces.

L’art de la guerra, V La potència.

L’eficàcia disminueix a mesura que el curs de les coses es tornen més definides: com més es determina la realitat a la pràctica, més difícil es fa de gestionar. Com més triga en prendre forma el conflicte i com més avança el procés, més obstacles sorgeixen: més acció i esforç es requereixen. Al seu torn això facilita a l’enemic identificar la intenció de l’adversari i poder contrarestar les seves accions, fent que tot el pla sigui més propens a col·lapsar.

Aquesta visió complementa i amplia el concepte de fricció expressat per Clausewitz. La fricció de Clausewitz es l’imprevist constant (l’únic concepte que distingeix la guerra real de la guerra sobre el paper). És la suma de milers de petits incidents (el clima, un camí enfangat, un missatger que es perd, el cansament) que fan que fins i tot la tasca més senzilla esdevingui difícil, encarna la resistència física i psicològica del món real contra la voluntat del comandant.

• És estocàstica (atzarosa). No importa en quina fase estiguis, la fricció sempre hi és.

• És com caminar dins de l’aigua; cada moviment requereix un esforç que no seria necessari en el buit.

L’enfocament de Sunzi descriu un fenomen de rigidesa creixent. Suggereix que el problema no és només l’atzar, sinó la mateixa cristal·lització dels fets. Quan una situació es determina, ja no pots canviar de rumb fàcilment. Estàs lligat a la realitat que tu mateix has creat, i és progressiva: l’eficàcia no disminueix per mala sort, sinó perquè, un cop els esdeveniments prenen una forma concreta, els marges de maniobra s’estrenyen.

El Buit i el Massís (Xu i Shi)

Aquesta és una de les dualitats més potents del text. El massís representa allà on l’enemic està preparat, concentrat i amb la moral alta. El buit representa les escletxes: una línia de subministrament desprotegida, un flanc descuidat o un comandant cansat.

• L’objectiu: Fer que l’enemic es presenti com a massís on no hi som, i trobar el seu buit on decidim atacar.

• La tècnica: Mitjançant l’engany i el moviment, obliguem l’enemic a dispersar-se. Quan l’enemic es dispersa per cobrir tots els fronts, es torna buit a tot arreu.

La invencibilitat a través de la No-Forma

Sunzi ens ensenya que el cim de la disposició d’un exèrcit és no tenir forma (Wuxing). Si no tens una forma definida:

• Els espies més subtils no podran penetrar els teus plans.

• Els savis més grans no podran traçar una estratègia contra tu.

Mentre que l’enemic revela la seva forma en desplegar-se, nosaltres ens mantenim invisibles. Això ens permet concentrar totes les nostres forces en un sol punt contra les forces fragmentades de l’altre.

Concepte clau: L’adaptabilitat com a potència màxima

La victòria no depèn de la força bruta, sinó de la capacitat de produir canvis en resposta a l’enemic. Qui és capaç de canviar i adaptar-se constantment segons l’altre, pot ser considerat un mestre diví de l’estratègia. En lloc de lluitar contra el corrent, l’estrateg utilitza la mateixa inèrcia del conflicte per vèncer.

L’estratègia s’ha de moure aigües amunt, creant les condicions perquè la victòria sigui una conseqüència natural i sense esforç.

[…] un bon general intervé aigües amunt en el procés. Ja ha identificat el factors favorables “abans que s’hagin desenvolupat” i d’aquesta manera ha aconseguit que la situació evolucioni en la direcció que li convé. Quan el potencial acumulat es revela completament al seu favor, es compromet decididament a la batalla, i el seu èxit està assegurat.

François Jullien, Tractat de l’eficàcia (1996)

Referències

Sobre l’aigua: L’art de la guerra, Capítol VI: El buit i el massís.

Sobre l’adaptació: Referència a la visió del Tao, on cedir i fluir es consideren formes superiors d’eficàcia.

Enfilall