L’obra de Lita Cabellut (Sariñena, Aragó, 1961) és una de les propostes més potents, monumentals i reconegudes de la pintura contemporània actual. Encara que treballa diferents disciplines com l’escultura, la fotografia o el vídeo, el seu segell inconfusible es troba en els seus retrats realistes de gran format.
La seva pintura barreja la tradició clàssica espanyola (amb clars referents com Goya, Velázquez o Ribera) amb un expressionisme modern molt cru i texturat. La relació amb la seva identitat romaní (gitana) és un dels motors invisibles (i a vegades explícits) més potents de la seva creació. Lluny de caure en el tòpic folklòric o la idealització romàntica, Cabellut canalitza la condició gitana a través d’una filosofia de vida marcada per la resiliència, la llibertat absoluta i una empatia profunda cap als qui viuen als marges de la societat.
La seva independència creativa lliga amb l’esperit de llibertat tradicional gitano. Reivindica sovint un art lliure de les directrius i el control rígid del mercat de l’art tradicional, buscant una expressió gairebé nòmada, salvatge i honesta.
La tècnica: el fresc contemporani
Més enllà del que pinta, el que fa única a Cabellut és com ho pinta. Després d’anys d’investigació, va desenvolupar una tècnica pròpia que reinventa el fresc tradicional. Aplica una barreja de pigments, resines i mitjans químics sobre teles gegants.
La màgia arriba al final: Cabellut trenca la tela de manera controlada. El resultat és una superfície plena d’esquerdes, relleus i craquejats que dona a les seves obres una textura gairebé geològica, com si les pintures haguessin estat rescatades d’un passat llunyà.
El retrat com a mirall de l’ànima
Cabellut no pinta simples rostres; pinta la condició humana. Els seus subjectes solen ser personatges marginals, prostitutes, nens del carrer, però també grans icones històriques (com Frida Kahlo, Coco Chanel o Charles Chaplin).
El centre de gravetat dels seus quadres sempre són els ulls. Capturen el dolor, la resiliència, la vellesa i la dignitat dels oblidats. En fer retrats de dos o tres metres d’alçada, ens obliga a mirar aquests rostres cara a cara, sense distracció possible, generant un impacte emocional immediat.
En la cultura gitana, la comunitat i el reconeixement de la dignitat de l’altre són pilars fonamentals. Cabellut aplica aquesta mirada als seus retrats de prostitutes, rodamons i nens del carrer. No els pinta amb compassió ni paternalisme; els eleva a la categoria de reis i deus gràcies al gran format. Els atorga la presència, el respecte i la grandesa que el sistema sovint els nega.
La tensió entre el classicisme i la destrucció
Quan pensem en l’art d’arrel gitana, sovint la ment occidental viatja cap al flamenc o el misticisme estètic tradicional. Cabellut trenca aquest clixé de manera radical. Per a ella, la identitat gitana no és un catàleg de vestuaris o de gèneres musicals, sinó una actitud davant del món.
L’art de Cabellut no neix de la comoditat de l’acadèmia, sinó de l’instint de supervivència. El seu procés físic i violent amb la tela reflecteix l’experiència històrica del poble gitano: la resistència davant dels cops, la capacitat de refer-se i la recerca de la bellesa enmig de la duresa del camí. Expressa una estètica de la supervivència.
Un dels atractius de la seva obra resideix en una contradicció visual fascinant: la bellesa clàssica estripada per la violència de la matèria. Si ens fixem en el Barroc espanyol, pintors com Ribera buscaven el realisme a través de la carn deformat pel dolor o el pas del temps. Cabellut fa el mateix, però trasllada el dolor directament al teixit de la tela.
El fet d’esquerdar el quadre de manera artificial trenca deliberadament la il·lusió del realisme net i digitalitzat d’avui dia. Cabellut desmitifica la perfecció. És una rebel·lió visual contra la pantalla lluent i perfecta.
En augmentar la mida dels rostres dels marginats a dues o tres vegades l’escala humana, inverteix l’escala de poder històrica. Tradicionalment, només els reis, papes o sants tenien dret a retrats monumentals; Cabellut utilitza aquest format per dignificar els oblidats.
La paleta de colors i el clarobscur
La seva influència de l’escola barroca espanyola és evident en l’ús dramàtic de la llum. Predominen els fons foscos, neutres o completament negres, d’on emergeixen pells blanquinoses fortament il·luminades, combinades de cop amb taques de colors extremadament vius (vermells intensos, blaus elèctrics o daurats) que trenquen la sobrietat del quadre.
L’ús del clarobscur barroc es fusiona amb una pulsió molt racial. Els fons profunds d’on emergeixen els personatges simbolitzen la foscor de la marginació, mentre que les pinzellades de roigs viscerals, grocs i daurats evoquen la passió, la sang i el foc. És un contrast dramàtic que recorda la dualitat d’un cant profund (cante jondo): la tragèdia i la celebració de la vida unides en un mateix instant.
Les seves grans temàtiques
Tota la producció de Lita Cabellut gira al voltant de conceptes molt humans i viscerals:
La vulnerabilitat i la bellesa oculta: Influenciada per una infantesa molt dura (va viure al carrer a Barcelona fins que va ser adoptada als dotze anys), la seva obra busca la bellesa en les cicatrius, en el pas del temps i en el sofriment.
La pell com a mapa (el patiment heretat): Per a l’artista, la pell és el diari on s’escriu la nostra història. Les esquerdes que provoca artificialment a la pintura simulen les arrugues, els cops i les ferides de la vida real. Son les cicatrius de la memòria col·lectiva d’un poble històricament perseguit. La pell dels seus personatges està colpejada, esberlada i texturada, convertint-se en un mapa físic del dolor de viure, però també de la fortalesa per seguir dempeus.
No pinto només amb pinzells, pinto amb les mans, amb el cos, em llenço sobre la tela. Per a mi, pintar és un acte de supervivència.
El procés com a performance i l’Action Painting
Quan Cabellut diu que pinta amb el cos, connecta directament amb el moviment de l’Action Painting de mitjans del segle XX (com Jackson Pollock o Willem de Kooning). El seu estudi a l’Haia (Països Baixos) no és un espai de pinzellades tímides, sinó un camp de batalla.
Treballa a terra o sobre estructures mòbils, utilitzant espàtules gegants, els seus propis peus i reaccions químiques que s’han de controlar en qüestió de minuts abans que el pigment s’assequi. Hi ha una coreografia física molt violenta abans de la fixació final del craquejat.
L’obra de Cabellut ens convida a reflexionar sobre la fragilitat de la bellesa, la fortalesa humana i el valor de la memòria materialitzada en la pintura texturada. La condició gitana no s’exhibeix com un trofeu ni com un reclam exòtic; és la lent a través de la qual mira el món, impregnant cada porus de les seves teles d’una dignitat rebel i incommovible.
Sèries temàtiques imprescindibles
L’obra de Cabellut no s’ha d’entendre com a quadres aïllats, sinó com a tesis doctorals visuals dividides en sèries. Si volem aprofundir en el seu pensament, ens cal repassar algunes de les seves col·leccions més lloades:
- Dried Tear (2010): Una sèrie centrada en la resiliència de les dones asiàtiques, fusionant el seu llegat barroc amb l’estètica oriental.
- A Portrait of Human Knowledge (2012): On va retratar grans ments com Stravinsky, Sigmund Freud o Marie Curie, despullant la seva genialitat de la iconografia habitual per buscar-ne la seva mirada més vulnerable.
- Trilogia del Dubte (2013): Una reflexió descarnada sobre el poder, la injustícia social i la pèrdua de la innocència.
El context internacional: el fenomen Cabellut
Encara que va néixer a Aragó i va créixer als carrers del Raval de Barcelona, la seva maduresa artística s’ha consolidat a Holanda, on va estudiar a la Gerrit Rietveld Academie. Actualment, és una de les artistes espanyoles més cotitzades i valorades a les subhastes internacionals. El seu èxit demostra que l’art contemporani no té per què ser fred o exclusivament conceptual; pot continuar sent matèric, figuratiu i, sobretot, commovedor.
Retrospectiva – Fundació Vila Casas, (pdf, vídeo)
Article en castellà (pdf)
Enfilall
Deixa un comentari…