The pariah syndrome: an account of Gypsy slavery and persecution, publicada originalment el 1987 pel lingüista i activista polític Ian Hancock, és una de les obres fundacionals dels estudis romanís des d’una perspectiva decolonial i sociològica. El llibre capgira completament la visió paternalista, folklòrica o purament criminalitzadora de la societat majoritària per situar el poble gitano com a subjecte actiu de la seva pròpia història.
La identitat com a resistència reactiva
La hipòtesi principal de Hancock és tan contundent com revolucionària: la situació actual de marginació, la dispersió geogràfica i molts dels comportaments defensius del poble gitano no són trets culturals inherents, sinó respostes adaptatives a segles de persecució sistemàtica.
L’autor confronta directament els acadèmics occidentals que afirmaven que el nomadisme o el rebuig a les lleis estatals eren pures expressions de l’ànima salvatge o lliure del gitano. Hancock respon que, si un poble és expulsat sistemàticament per llei de totes les terres on intenta assentar-se, el nomadisme deixa de ser una elecció cultural per convertir-se en una estratègia forçosa de supervivència.
L’esclavatge als Balcans: la veritat silenciada
Un dels punts més potents i documentats del llibre és la història de l’esclavatge gitano als principats de Moldàvia i Valàquia (l’actual Romania).
Cinc segles de captiveri: Des del segle XIV fins a mitjan segle XIX (l’emancipació definitiva no va arribar fins al 1856), milers de gitanos van ser considerats legalment propietats de l’Església Ortodoxa, de la corona o dels terratinents (boiars).
Deshumanització institucional: Hancock recupera codis legals històrics on es llistaven els gitanos al costat del bestiar i es regulaven els càstigs físics, la tortura legal o la separació forçada de famílies per a la seva venda en subhastes.
El 1600, un gitano apte per al treball valia el mateix que un cavall. El 1682, una dona gitana valia dues egües amb poltres. El 1760, tres gitanos van valer el mateix que una casa, i el 1814, el monestir de Snagov venia un gitano pel preu de quatre búfals. També hi va haver casos en què els gitanos es venien segons el seu pes, es van canviar per barrils de mel, es van empenyorar o es van oferir com a regals.
L’amnèsia europea: L’autor denuncia com aquest Holocaust de cinc segles ha estat completament esborrat de la historiografia oficial europea, fet que impedeix a la societat actual entendre l’origen de la pobresa estructural de moltes comunitats romanís de l’Europa de l’Est.
El Porrajmos i la injustícia de la postguerra
El llibre també s’endinsa en el genocidi nazi del poble gitano (conegut en romaní com a Porrajmos o Samudaripen), durant el qual van ser assassinades entre 250.000 i 500.000 persones.
Hancock posa un focus especialment crític en la gestió política de la postguerra:
Al judici de Nuremberg no es va convidar cap representant gitano a testificar, ni es van reconèixer inicialment les indemnitzacions per motius de persecució racial. La República Federal Alemanya va argumentar durant dècades que les mesures nazis contra els gitanos abans del 1943 no eren racistes, sinó mesures policials legítimes de prevenció contra elements asocials i criminals.
Aquest fet demostra, segons l’autor, com l’antigitanisme institucional va continuar plenament vigent a les democràcies europees de postguerra després de la derrota del feixisme.
El mecanisme de la síndrome del pària
Un cop analitzada la cronologia del maltractament, Hancock teoritza sobre les seqüeles psicològiques i socials d’aquesta violència d’Estat continuada, definint la síndrome del pària a través de diversos símptomes col·lectius:
Desconfiança crònica institucional: Després de segles on qualsevol interacció amb les autoritats (jutges, policia, funcionaris) es traduïa en esclavatge, expulsió, esterilització o mort, el poble gitano aprèn que el més segur per a la supervivència és mantenir-se al marge de les estructures oficials del món paio.
Tancament comunitari blindat: Es desenvolupa un codi de fronteres culturals molt rígid com a escut protector. La comunitat i la família extensa esdevenen l’únic espai de seguretat jurídica i física real.
La interiorització del rol d’estrany: L’hostilitat permanent del món exterior fa que el grup acabi acceptant inconscientment que la seva condició natural és la d’outsider, creant de vegades reticències internes cap a les vies d’escolarització o participació política activa, ja que es perceben com a mecanismes d’assimilació i pèrdua d’identitat.
Impacte polític de l’obra
The pariah syndrome no és només un llibre de denúncia; és un exercici de justícia epistèmica. Hancock aconsegueix treure el poble gitano de la categoria de víctima passiva o exòtica i ens mostra com la modernitat occidental ha construït el seu propi concepte de ciutadania a costa de crear un enemic intern perpetu.
Des d’una perspectiva d’anàlisi social, l’obra deixa clar que per resoldre la situació d’un poble discriminat no s’ha d’intentar corregir o adaptar la seva cultura, sinó desmuntar els mecanismes d’odi de les institucions que el van tancar en el rol de pària.
Traducció al castellà (pdf).
Enfilall
Deixa un comentari…