El vincle entre el poeta avantguardista Joan Salvat-Papasseit (1894–1924) i les seves arrels gitanes és un dels aspectes més rics, apassionants i, a vegades, malentesos de la seva vida i obra. Aquesta relació es mou constantment en tres eixos: la seva pròpia identitat familiar, la seva militància política de joventut i l’estètica vitalista de la seva poesia.
L’ascendència i la identitat marginal
Sempre s’ha afirmat en els cercles literaris i biogràfics que la seva mare, Elvira Papasseit Orovitx, era d’origen gitano. Tot i que alguns historiadors moderns han debatut si es tractava d’una realitat genealògica estricta o d’una mena de mite familiar compartit, el cert és que per a Salvat-Papasseit va ser una veritat absoluta que va assumir amb orgull.
Aquest origen, sumat a la tràgica mort del seu pare (fogoner en un vaixell transatlàntic) que el va obligar a créixer internat en un vaixell-asil per a orfes, el va situar des del bressol a la perifèria de la societat. El fet gitano en el seu entorn familiar reforçava el seu sentiment de pertinença a les classes més humils, desposseïdes i marginals de la Barcelona de l’època, convertint-se en la llavor del seu posterior pensament anarquista i de la seva profunda consciència de classe.
El Grup Antiflamenquista Pro-Cultura
L’any 1911, un jove Salvat-Papasseit de només disset anys va fundar, juntament amb els seus companys de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el Grup Antiflamenquista Pro-Cultura. A primera vista, pot semblar una contradicció que algú orgullós de la seva herència gitana liderés un grup així, però mirem què significava el terme en aquell context:
El flamenquisme com a opi del poble: Per a l’avantguarda obrera de principis del segle XX, el flamenquisme era sinònim de la cultura de taverna, joc, xaronisme i toros que les classes dominants i l’Estat fomentaven per mantenir el poble anestesiat (el clàssic pan y toros).
La lluita per la dignitat: El grup de Salvat no atacava l’ètnia ni l’expressió artística autèntica del poble gitano, sinó la paròdia i el tòpic folklòric espanyolista que s’utilitzava com a eina de control social per allunyar els obrers de l’educació, la literatura i la revolució. El lema del grup era clar: canviar la taverna i la incultura per l’accés lliure als llibres.
El vitalisme i l’estètica de la noia bruna
Quan ens endinsem en la seva etapa de maduresa poètica (especialment a L’irradiador del port i les gavines – 1921) i El poema de la rosa als llavis – 1923), veiem com el fet gitano es depura i es converteix en un element estètic i filosòfic de primer ordre: el vitalisme sense cotilles.
Davant de la moral burgesa, puritana i tancada, Salvat-Papasseit exalta una passió amorosa salvatge, lliure, nua i connectada amb els instints. En molts dels seus poemes d’amor i erotisme, l’ideal de bellesa femenina que ens descriu defuig la pàl·lida estètica noucentista i s’emmiralla en la dona de carrer, de pell bronzada pel sol i trets racials. L’exemple més clar el trobem en els versos de Perquè has vingut:
Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:mireu la noia que us guanya l’esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s’enamora.Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l’alosa.
Per a Joan Salvat-Papasseit el fet gitano no era un motiu exòtic ni de postal. Era una força tel·lúrica, una part indestriable de la seva identitat que simbolitzava la puresa dels marginats, l’amor sense barreres i la rebel·lia permanent contra qualsevol forma d’opressió o domesticació cultural.
Traducció al castellà (pdf)
Enfilall







Deixa un comentari…