L’anàlisi de l’entrevista a Jordi Aragonès a El Mon com a alcaldable per Aliança Catalana a Barcelona permet desgranar els eixos ideològics d’aquesta formació i esbrinar quines propostes són realment innovadores o, si ja s’han provat abans, quins resultats han tingut.
Tot i tractar-se d’una formació que s’autodefineix com a exclusivament nacionalista o salvadora de la catalanitat, el seu programa per a Barcelona respon a uns interessos econòmics i socials molt concrets.
Eixos programàtics i posicionament a l’espectre polític
Jordi Aragonès es posiciona clarament a l’extrema dreta populista i d’ordre, combinant un nacionalisme identitari radical amb postulats econòmics neoliberals. Les seves propostes principals s’estructuren al voltant de tres eixos:
Seguretat i control migratori com a eix central: Discurs centrat en la reconquesta de l’espai públic, vinculant directament la immigració extracomunitària (especialment la d’origen islàmic) amb la delinqüència, la pèrdua d’identitat i la degradació dels barris. S’aposta per un augment de la pressió policial i tolerància zero amb la petita delinqüència i l’ocupació.
Liberalisme econòmic de matriu burgesa: Contactes constants amb el món econòmic i empresarial de la capital per oferir un model business-friendly. Defensen la reducció de traves burocràtiques, la baixada d’impostos municipals i l’atracció de capital, allunyant-se de qualsevol regulació del mercat.
Discurs anti-processista i anti-esquerres: Rebuig total a la gestió dels partits processistes tradicionals (als quals acusen de tebiesa nacional) i combat cultural obert contra l’anomenada agenda woke, el municipalisme dels Comuns o qualsevol polític d’esquerres, als quals culpen de la decadència de Barcelona.
Si analitzem aquestes propostes veiem que el discurs d’Aliança Catalana no fa sinó aprofundir en les dinàmiques de despossessió de la classe treballadora barcelonina sota una capa de retòrica nacional.
Desviació del conflicte: una cortina de fum identitària
La principal funció d’aquest discurs és la divisió horitzontal de la classe treballadora. En assenyalar el migrant, el manter o l’ocupant com el causant dels mals de la ciutat, s’amaga el conflicte vertical (capital-treball).
El problema del preu de l’habitatge a Barcelona no s’explica per l’arribada d’immigrants empobrits, sinó per l’especulació dels grans tenidors, els fons voltor i la proliferació de pisos turístics. En lloc de combatre els rendistes, el discurs d’Aragonès criminalitza els qui no poden pagar un lloguer, protegint així els interessos de la burgesia immobiliària.
Model econòmic al servei del capital
El fet de buscar el vistiplau de les elits econòmiques de Barcelona demostra que el seu model de ciutat no busca redistribuir la riquesa, sinó perpetuar els privilegis de la burgesia autòctona.
La desregulació i la baixada d’impostos directes debiliten els serveis públics municipals (transports, serveis socials, escoles bressol), que són precisament el salari indirecte de la classe obrera. Menys impostos i menys regulació es tradueixen en una major explotació laboral en sectors clau com el turisme i el comerç, on la mà d’obra precaritzada (sovint, precisament, immigrant) sosté els beneficis dels empresaris.
Xovinisme del benestar i creació d’un proletariat de segona
L’estratègia de proposar els de casa primer a l’hora d’accedir a ajuts o recursos públics (xovinisme del benestar) fragmenta la solidaritat de classe.
En limitar els drets socials d’una part de la població en funció del seu origen, es genera una massa de treballadors desposseïts de drets civils i laborals. L’existència d’aquest proletariat de segona sense papers ni cobertura social és extremadament útil per al capitalisme, ja que pressiona els salaris a la baixa i debilita la capacitat d’organització sindical de tota la classe treballadora en el seu conjunt.
Gestió policial de la misèria
Davant la manca de propostes redistributives per pal·liar la pobresa, la bretxa salarial entre barris (com Pedralbes versus Ciutat Meridiana) i l’exclusió social, la resposta d’Aragonès és exclusivament punitiva. L’augment de la pressió policial i l’obsessió per l’ordre públic funcionen com una gestió policial de la misèria: es neteja l’espai públic dels efectes de la desigualtat per tal que la ciutat continuï sent un aparador atractiu per al turisme de luxe i la inversió estrangera, sacrificant els drets dels veïns dels barris més deprimits.
En el catàleg de propostes que Jordi Aragonès i Aliança Catalana plantegen per a Barcelona no hi ha cap mesura que sigui realment nova. De fet, totes les seves propostes estrella pertanyen al receptari clàssic del populisme de dretes, el neoliberalisme econòmic i el punitivisme penal.
Aquestes polítiques ja s’han aplicat en el passat, tant a Barcelona com en grans metròpolis globals (Nova York, París o el Londres de Thatcher), i l’evidència històrica demostra que no han funcionat mai socialment bé per a la majoria de la població. Al contrari, allà on s’han provat, han aprofundit la fractura social, beneficiant només una minoria (les elits econòmiques, els rendistes i els grans propietaris).
Mesures estrella i precedents
Augment punitiu de la policia i tolerància zero (model Nova York anys 90)
Proposta d’Aragonès: Més agents a peu de carrer, pressió asfixiant sobre la petita delinqüència, el top manta i l’ocupació, entenent la seguretat com un problema estrictament policial.
És el calc de la famosa doctrina de les Finestres Trencades i la Tolerància Zero aplicada per l’alcalde Rudy Giuliani a Nova York durant els anys 90.
Resultat social: Es va demostrar que la baixada de la criminalitat va coincidir en realitat amb un cicle de bonança econòmica global i un canvi demogràfic (gentrificació). Socialment, el resultat va ser desastrós: va provocar una brutal criminalització de la pobresa i un biaix racial sistemàtic (la comunitat negra i llatina patia l’assetjament policial constant). Els rics es van sentir més segurs als seus barris blindats, mentre que els barris obrers van patir la repressió de la misèria en lloc de la resolució de les seves causes (atur, falta d’habitatge).
Baixada dràstica d’impostos i desregulació per atraure empreses (model Madrid / Thatcherisme)
Proposta d’Aragonès: Eliminar traves burocràtiques, abaixar la fiscalitat municipal i oferir catifa vermella als inversors privats per fer una Barcelona competitiva.
És el nucli de la revolució conservadora de Margaret Thatcher als anys 80 o el model actual de la Comunitat de Madrid amb Isabel Díaz Ayuso. A la mateixa Barcelona, és el model que defensava el liberalisme de CiU dels anys 90 i 2000.
Resultat social: Socialment mai ha funcionat per a la majoria. La reducció d’ingressos públics es tradueix directament en la retallada, degradació o privatització dels serveis públics (escoles bressol, transport, atenció social). L’atracció de capital desregulat provoca una inflació de preus (especialment de l’habitatge) que expulsa la classe treballadora de la seva pròpia ciutat. Funciona per al top 10% que veu augmentar els seus beneficis, però precaritza el 90% restant.
Xovinisme del benestar (els de casa primer en ajuts socials)
Proposta d’Aragonès: Condicionar o denegar l’accés a serveis socials, ajuts directes o habitatge públic a la població immigrant extracomunitària.
Ha estat la bandera de la Lliga Nord a Itàlia, del Front Nacional (ara Reagrupament Nacional) a França o del Partit Popular de Xavier García Albiol a Badalona.
Resultat social: En cap lloc on s’ha implantat s’ha solucionat el problema de l’escassetat de recursos. Els ajuts socials o els pisos públics no falten perquè hi hagi immigrants, sinó perquè els governs (de dretes o esquerres) no hi inverteixen prou pressupost. Socialment, el resultat d’aquesta mesura és la creació de guetos i de bosses de pobresa extrema en la població exclosa de les ajudes. Això augmenta la conflictivitat als barris obrers (on conviuen tots dos col·lectius) i genera una conflictivitat social que acaba perjudicant tota la convivència de la ciutat.
Criminalització de l’ocupació i de l’obstrucció al mercat del lloguer
Proposta d’Aragonès: Facilitar desnonaments ràpids, protegir absolutament el dret a la propietat i eliminar qualsevol mesura de topall o regulació de preus.
És la política clàssica que s’ha aplicat històricament a l’Estat espanyol durant dècades i el model anglosaxó de lloguer lliure.
Resultat social: Protegir el rendista sense cap mena de contrapès social ha portat Barcelona a la crisi d’habitatge més greu de la seva història recent. Allà on no es regula el mercat (com s’ha provat a ciutats com Londres o San Francisco), els preus es disparen fins a fer la ciutat inhabitable per als seus propis treballadors (cambrers, netejadores, infermeres). L’especulació desfermada buida els barris de veïns i els omple de turistes o fons d’inversió.
El programa d’Aragonès és un recull de vells dogmes de la dreta econòmica disfressats de rebel·lia nacional. No aporta cap innovació i les seves fórmules ja s’han demostrat eficaces només per a una tasca: augmentar la taxa de benefici de les elits a costa d’aprofundir la desigualtat i la fractura en els barris populars.
Imatge de capçalera: Escultura de Jesús sensesostre – Rossend Gri Casas – Barcelona
Deixa un comentari…