Com a periodista polític que va viure de prop aquells anys a la premsa britànica, Francis Wheen utilitza la seva millor ironia per demostrar com la política i l’economia van abandonar les lliçons de la història per abraçar el misticisme.
El neoliberalisme de Reagan i Thatcher: Fe cega i Economia Vudú
Durant els anys 80, Ronald Reagan als EUA i Margaret Thatcher al Regne Unit van imposar una agenda de desregulació radical, privatitzacions i retallades de l’estat del benestar. Wheen argumenta que això no es va fer seguint criteris empírics, sinó gairebé com una conversió religiosa.
La corba de Laffer com a relíquia màgica: L’autor es burla de com es va adoptar la famosa corba de Laffer (la teoria que diu que si abaixes els impostos als rics, recaptaràs més perquè l’economia creixerà tant que tothom voldrà produir). Wheen recorda que aquesta teoria es va dibuixar originalment en un mocador de paper durant un dinar i es va acceptar com una veritat divina sense cap prova científica. George Bush pare, abans de ser el vicepresident de Reagan, l’havia batejat encertadament com voodoo economics (economia vudú).
La teoria del degoteig (trickle-down): La noció que enriquir els de dalt faria que la riquesa gotes cap avall fins als més pobres és descrita per Wheen com una forma de pensament màgic modern. El resultat real, documenta l’autor, no va ser el degoteig, sinó una acumulació massiva i una desigualtat gairebé sense precedents.
El mercat infal·lible: Es va començar a tractar El Mercat com una deïtat omniscient, una força de la natura abstracta que ho regulava tot millor que qualsevol humà. Si l’economia fallava, la culpa no era del mercat, sinó de no haver tingut prou fe en ell.
Tony Blair i la Tercera Via: L’argot buit de significat
Quan l’esquerra va tornar al poder al Regne Unit amb el New Labour de Tony Blair l’any 1997, es va presentar la Tercera Via com la superació del vell socialisme i del capitalisme salvatge. Per a Wheen, això va ser el cim del mumbo jumbo polític per excel·lència: substituir les idees reals per màrqueting i paraules buides.
La dictadura dels consultors de comunicació (Spin Doctors): Amb Blair, la política es va convertir en una qüestió de focus groups i relacions públiques. Importava més com es venia una mesura que la mesura en si.
Argot tecnocràtic: Es va posar de moda un llenguatge corporatiu i pseudointel·lectual que no deia res. Conceptes com modernització, sinergia, dinamisme flexible o inclusió de les parts interessades (stakeholders) s’utilitzaven per amagar que, a la pràctica, el govern de Blair continuava aplicant les mateixes polítiques econòmiques de privatització que havia iniciat Thatcher.
Fusió de política i misticisme: Tony Blair i el seu homòleg nord-americà Bill Clinton utilitzaven sovint un to de predicadors religiosos. Wheen descriu com feien servir el sentimentalisme i la hipèrbole emocional per justificar decisions polítiques complexes (o intervencions militars), substituint el debat parlamentari rigorós per l’empatia artificial.
Quan la política econòmica es converteix en un dogma de fe (ja sigui la infal·libilitat del lliure mercat de Thatcher o el discurs de disseny gràfic de Blair), es perd la capacitat de veure la realitat. El resultat d’aquest període no va ser una gestió més científica de la societat, sinó la creació d’una societat més atomitzada, amb grans dosis d’ansietat econòmica i ciutadans completament desconnectats d’una política que ja no utilitzava un llenguatge humà, sinó un mumbo jumbo incomprensible.
Enfilall
Deixa un comentari…