Mumbo Jumbo és una expressió de l’anglès que s’utilitza per referir-se a un llenguatge, text o conjunt d’idees que no tenen sentit, que són excessivament complicades, confuses o que directament són una ximpleria.
En català, equivaldria a expressions com: garbuix, ximpleries, bestieses o xarrameca de firaire (quan es nota que algú utilitza paraules rares només per enredar).
He intentat llegir els nous termes i condicions de l’aplicació, però tot era mumbo jumbo legal.
L’origen (bastant fosc) de l’expressió
Encara que avui dia s’utilitza de manera divertida o casual, el seu origen té un rerefons colonial del segle XVIII. La paraula prové de les cròniques de viatgers europeus a l’Àfrica Occidental (probablement de la paraula mandinga Maamajomboo), fent referència a un personatge emmascarat que els homes dels pobles utilitzaven per espantar i sotmetre a les dones o resoldre disputes familiars.
Els europeus no van entendre el context cultural ni el ritual, i van començar a utilitzar Mumbo Jumbo de forma racista i condescendent per referir-se a qualsevol ritual o ídol dels pobles indígenes que no tenia sentit per a ells. Amb el pas dels segles, l’expressió va perdre el significat religiós/racial i va quedar-se simplement com a sinònim de parlar sense sentit o galimaties.
Aquest assaig és una crítica mordaç, irònica divertida sobre com la societat occidental ha anat abandonant la lògica, la ciència i els valors de la Il·lustració per abraçar tota mena de supersticions modernitzades, ximpleries i l’irracionalisme generalitzat.
La tesi central de l’autor és que, a partir de finals dels anys 70 (marcats per l’arribada de Margaret Thatcher al poder i la revolució islàmica a l’Iran), el pensament crític va començar a retrocedir. El buit que van deixar la raó i la noció de progrés va ser colonitzat pel mumbo jumbo (la xerrameca, el misticisme i la pseudociència).
Wheen dispara contra diversos sectors de la cultura, la política i l’economia moderna:
Els Gurus de l’autoajuda i la New Age
Critica la immensa indústria multimilionària de l’autoajuda i a personatges com Deepak Chopra. L’autor argumenta que el boom d’aquests llibres va coincidir amb les crisis econòmiques del neoliberalisme: com que el sistema fallava a la societat, es va traslladar la culpa a l’individu (si no triomfes és perquè no penses prou en positiu).
El Mumbo Jumbo econòmic i polític
Ataca el neoliberalisme cec de la dècada de 1980 (Reagan i Thatcher) i personatges posteriors com Tony Blair i la seva Tercera Via. Considera que la fe cega en què el lliure mercat ho resoldria tot de forma gairebé màgica (sense intervenció estatal) és una forma de superstició econòmica que va generar una gran desigualtat.
El Postmodernisme i el relativisme acadèmic
Arremet durament contra el postestructuralisme i certes corrents acadèmiques universitàries que defensen que la veritat objectiva no existeix o que la ciència és només una construcció cultural més. Segons Wheen, obrir la porta al fet que totes les opinions valguin el mateix debilita la capacitat de combatre les mentides.
Intel·lectuals de moda i histèria col·lectiva
Es burla de teories polítiques pomposes com La fi de la història de Francis Fukuyama o El xoc de civilitzacions de Samuel Huntington, titllant-les de simplificacions absurdes. També analitza fenòmens d’histèria col·lectiva i el culte gairebé religiós a celebritats (com el viscut amb la mort de la Princesa Diana).
El llibre és un manifest, amb humor àcid i crític amb la societat actual, en defensa de la raó, de l’escepticisme i d’analitzar el món basant-se en evidències reals i no en emocions, misticismes o l’argot buit de significat de polítics i xarlatans.
Enfilall
Deixa un comentari…