Francis Wheen dedica aquesta part del llibre a analitzar com els mitjans de comunicació de masses i les elits intel·lectuals es van aliar a finals del segle XX per substituir l’anàlisi política rigorosa per dues coses: grans eslògans simplistes i catarsis emocionals col·lectives.
Per a l’autor, tant les teories geopolítiques de moda com el culte a les celebritats són dues cares de la mateixa moneda: el triomf del sentimentalisme i la irracionalitat sobre la raó.
El circ dels intel·lectuals de moda: simplificacions per a titulars
Wheen es mostra implacable amb el que ell considera profetes de saló que van rebre milions de dòlars en contractes de llibres i conferències per vendre teories que no s’aguantaven per enlloc.
Francis Fukuyama i La fi de la història (1992): Després de la caiguda del mur de Berlín, Fukuyama va publicar la tesi que la democràcia liberal i el capitalisme de lliure mercat havien guanyat definitivament. La història, entesa com la lluita de grans ideologies, s’havia acabat. Wheen es burla obertament d’aquesta profecia presumptuosa i d’aquest optimisme cec. Considerar que la humanitat havia arribat a un estat de perfecció avorrit i definitiu l’any 1992 no només era arrogant, sinó d’una ceguesa històrica absoluta, com van demostrar les guerres dels Balcans o l’auge del fanatisme en els anys següents.
Samuel Huntington i El xoc de civilitzacions (1996): Com a reacció a Fukuyama, Huntington va llançar la teoria oposada: el món ja no es dividiria per ideologies polítiques, sinó per barreres culturals i religioses inflexibles (principalment l’Occident cristià contra l’Islam i la Xina). Wheen titlla aquesta idea de mumbo jumbo geopolític perillós. Argumenta que és una simplificació absurda que tracta cultures senceres com a blocs homogenis i ignora que la majoria de conflictes reals són per motius molt més terrenals: terra, aigua, petroli, diners i poder. Per a Wheen, aquestes teories van triomfar no per la seva lucidesa, sinó perquè oferien als governs i als mitjans explicacions fàcils de consumir (nosaltres contra ells) que evitaven haver de pensar.
La mort de Diana de Gal·les (1997): l’epidèmia d’histèria col·lectiva
Si hi ha un moment que Wheen utilitza com a diagnòstic clínic de la salut mental d’Occident, és la setmana posterior a la mort de la princesa Diana l’agost de 1997. L’autor descriu la reacció del Regne Unit (i de gran part del món) no com un dol sa, sinó com una forma d’al·lucinació col·lectiva i de misticisme laic.
Wheen analitza com una dona aristòcrata, immensament rica, que viatjava en jets privats i que formava part de l’establishment, va ser transformada en qüestió d’hores en una mena de santa dels desposseïts o reina del poble (terme encunyat pel spin doctor de Tony Blair). Va ser una beatificació instantània. Qualsevol intent de fer una crítica racional a la seva figura o al seu estil de vida durant aquells dies era vist gairebé com una heretgia blasfema.
El llibre descriu amb ironia les cues quilomètriques a Londres, les tones de flors podrides i la gent plorant desconsoladament davant les càmeres per algú que no havien conegut mai. Wheen argumenta que la societat va utilitzar la mort de Diana com un escenari per a un exhibicionisme emocional sense precedents. Importava més demostrar que estaves trist que la tristesa en si.
Aquesta histèria va ser el símptoma d’una societat buida. En haver abandonat les grans certeses (les ideologies polítiques, els valors comunitaris, la religió tradicional), la gent va canalitzar la seva necessitat de transcendència cap a la cultura de les celebritats. El culte a Diana es va convertir en una religió pop instantània, amb els seus propis sants (Elton John cantant al funeral) i els seus propis dimonis (els paparazzi o la família reial).
Per a Francis Wheen, hi ha una línia directa que connecta els acadèmics que compren teories simplistes com les de Fukuyama amb les masses que ploren la mort d’una celebritat a la televisió. En ambdós casos, s’ha renunciat al pensament crític i a la distància escèptica. La societat moderna, tot i creure’s molt avançada i tecnològica, es comporta davant els grans titulars o les tragèdies dels famosos amb el mateix fanatisme i la mateixa falta de racionalitat que una tribu medieval davant un eclipsi o un miracle inventat.
Enfilall
Deixa un comentari…