La crítica de Francis Wheen a la indústria de l’autoajuda i el misticisme New Age és, segurament, un dels punts més brillants del llibre perquè connecta directament una qüestió aparentment espiritual amb la crua realitat macroeconòmica.
Per a Wheen, personatges com Deepak Chopra o la proliferació de llibres d’autoajuda no són fenòmens ingenus ni casuals: són el braç ideològic i psicològic del neoliberalisme. L’autor sosté que l’autoajuda va triomfar precisament perquè oferia la coartada perfecta per al desmantellament de l’estat del benestar que feien Margaret Thatcher i Ronald Reagan.
Trasllat de la culpa: de la fallada del sistema al defecte personal
La tesi central de Wheen és que el neoliberalisme va privatitzar l’economia, però l’autoajuda va fer una cosa pitjor: va privatitzar el patiment i el fracàs.
Durant els anys 80 i 90, les polítiques neoliberals van destruir teixits industrials sencers, van abaratir l’acomiadament, van retallar ajudes públiques i van generar una enorme ansietat laboral. De cop, perdre la feina o no poder pagar la hipoteca ja no es veia com el resultat d’una crisi econòmica o d’una decisió política; gràcies als gurus, es va començar a veure com un fracàs mental de l’individu.
Si vols, pots. El dogma de l’autoajuda diu que la realitat exterior és un reflex del teu interior. Wheen ho denuncia com un pensament màgic perillós. Si et va malament, la solució que et venen no és sindicar-te, protestar o demanar canvis polítics; la solució és canviar la teva actitud, visualitzar l’èxit o sintonitzar amb l’univers. Si contemples el món des d’aquesta òptica, la pobresa ja no és un problema d’injustícia social, sinó de falta de mentalitat de saviesa o de bloqueig energètic.
Deepak Chopra i el Capitalisme Quàntic
Wheen utilitza l’omnipresent Deepak Chopra com el perfecte exemple d’aquest mumbo jumbo lucratiu. Chopra va fer fortuna barrejant misticisme oriental amb una interpretació completament errònia i inventada de la física quàntica per defensar que podem alterar la realitat física (fins i tot l’envelliment o les malalties) només amb el pensament.
Wheen demostra com aquesta mena de misticisme encaixa com un guant amb l’individualisme neoliberal (la famosa frase de Thatcher que deia que la societat no existeix, només existeixen els individus). L’autoajuda és profundament egocèntrica: es tracta de millorar-te a tu, de trobar la teva pau interior i d’atreure la riquesa cap a tu. Desapareix qualsevol noció de comunitat, solidaritat o acció col·lectiva. És l’espiritualitat de l’egoisme.
L’autor explica com les grans empreses van començar a contractar aquests gurus per fer seminaris als seus treballadors. El missatge era evident: l’empresa et reduirà el sou i et farà treballar el doble, però t’ensenyem a fer meditació i ‘mindfulness’ per gestionar el teu estrès. Es neutralitza la ràbia social transformant-la en un problema de gestió emocional. Misticisme al servei de l’ambició corporativa.
Mercantilització de la felicitat
Finalment, Wheen critica com l’autoajuda va convertir la mateixa felicitat i l’espiritualitat en un producte de consum massiu, generant una paradoxa molt rendible per al sistema:
El mercat necessita consumidors permanentment insatisfets per continuar venent. L’autoajuda funciona igual: et ven un llibre per solucionar les teves mancances, però com que les fórmules són buides (pensa en positiu), no funcionen a llarg termini. Llavors, el lector pensa que el problema és seu, que no s’ha esforçat prou, i compra el següent llibre. És un negoci rodó de subscripció a la culpa.
L’autoajuda i la New Age són l’anestèsia del capitalisme modern. En fer creure a la gent que l’únic que cal canviar és la ment individual, treballen per l’objectiu somiat pel neoliberalisme: desarmar qualsevol intent de canviar el sistema polític i econòmic. El missatge implícit del mumbo jumbo dels gurus és profundament reaccionari: el món és perfecte tal com és; si la teva vida és una merda, el defectuós ets tu.
Enfilall
Deixa un comentari…