L’Escola de Frankfurt és el nom popular que rep un grup d’intel·lectuals, filòsofs i científics socials alemanys associats a l’Institut d’Investigació Social (Institut für Sozialforschung), fundat a Frankfurt el 1923.
Lluny de ser un grup homogeni, el seu objectiu era entendre per què les prediccions de Karl Marx no s’havien complert (la revolució obrera no havia triomfat a l’Occident capitalista) i com havien pogut sorgir totalitarismes com el feixisme i el nazisme en una Europa teòricament culta i racional.
La Teoria Crítica davant la Teoria Tradicional
L’escola va desenvolupar el concepte de Teoria Crítica (terme encunyat per Max Horkheimer).
- Què criticaven? La ciència tradicional i el positivisme, que miren la societat de forma neutral com si fos un laboratori.
- Què proposaven? Que el coneixement no és neutre. Una teoria no només ha de descriure la realitat o acumular dades, sinó que ha d’actuar per a transformar-la i alliberar els éssers humans de les estructures que els oprimeixen.
Interdisciplinarietat: Marx combinat amb Freud
Per a explicar el comportament de la societat moderna, el marxisme clàssic (centrat només en l’economia i les classes socials) es quedava curt. Per això, l’Escola de Frankfurt va connectar disciplines molt diferents:
- Economia i Sociologia: Per a analitzar el funcionament de les indústries capitalistes.
- Psicoàlisi (Sigmund Freud): Introduïda principalment per Erich Fromm. La utilitzaven per a entendre la psicologia de masses: per què la classe treballadora acceptava i fins i tot desitjava l’autoritarisme, el consumisme o la submissió en lloc de rebel·lar-se.
Crítica a la Raó Instrumental i la Il·lustració
A la seva obra cabdal, Dialèctica de la Il·lustració (1944), Adorno i Horkheimer van llançar una idea colpidora: la promesa de la Il·lustració (que la raó, la ciència i la tecnologia ciutadana ens farien lliures) s’havia capgirat.
La raó s’havia convertit en raó instrumental: una ment freda i calculadora centrada exclusivament en l’eficiència, el control i la dominació. El resultat d’aquesta raó purament tècnica i deshumanitzada no va ser el progrés absolut, sinó la creació de fàbriques de mort com els camps de concentració d’Auschwitz o la bomba atòmica.
El concepte d’ Indústria Cultural
Aquest és un dels conceptes més famosos de l’escola (desenvolupat per Adorno). Van deixar d’utilitzar l’expressió cultura de masses perquè feia pensar que naixia espontàniament del poble. En el seu lloc, van parlar d’Indústria Cultural:
El cinema, la música comercial, la ràdio i les revistes funcionen exactament com fàbriques que produeixen béns estandarditzats. El seu objectiu real és l’entreteniment anestesiant: ocupar el temps lliure del treballador per a alienar-lo, passivitzar-lo i fer que consumeixi, evitant que desenvolupi un pensament crític contra el sistema econòmic.
Com que la majoria de membres eren d’origen jueu i d’esquerres, l’any 1933 van haver de tancar l’institut i fugir de l’Alemanya nazi. Es van exiliar a Ginebra, París i, finalment, als Estats Units (Universitat de Colúmbia). Allà van viure de primera mà el capitalisme de consum de postguerra, fet que va acabar de polir la seva visió crítica de la societat de masses abans de retornar a Frankfurt als anys 50.
Enfilall
Deixa un comentari…