La hipòtesi de la politòloga Erica Chenoweth sobre la regla del 3,5% és un dels estudis més citats en l’àmbit de la resistència civil. Tanmateix, quan intentem aplicar aquest model a un conflicte territorial o d’autodeterminació dins d’un mateix Estat (com el cas de Catalunya respecte a Espanya), la regla del 3,5% perd la seva validesa directa.
El percentatge: de quina població parlem?
La regla del 3,5% es calcula sobre el conjunt de la població de l’Estat que manté el poder, no només sobre la regió revoltada.
Si Catalunya té 8 milions d’habitants i Espanya 48 milions, el 3,5% de la població estatal són aproximadament 1,7 milions de persones mobilitzades simultàniament. En les manifestacions sobiranistes a Catalunya s’han assolit xifres d’entre 1 i 1,5 milions de persones en moments puntuals. Això representa un percentatge molt alt a nivell local (un 15-20% de la població catalana), però a nivell de l’Estat espanyol només equival a un 2-3%.
Si un moviment només es mobilitza en un territori concret, el govern central compta amb el 90% o 95% restant del país que no es manifesta o que fins i tot dona suport a la línia dura de l’Estat.
Per què falla la lògica del col·lapse institucional?
El mecanisme que descriu Chenoweth per al funcionament de la resistència no violenta es basa en tres pilars que es veuen alterats en un conflicte regional:
1. Desafecció de les forces de seguretat
Chenoweth explica que la policia o l’exercit es neguen a reprimir quan veuen els seus propis veïns, familiars o avis als carrers. En un conflicte territorial, l’Estat pot desplegar forces policials o militars procedents d’altres regions de l’Estat. Aquestes forces no tenen vincles directes de veïnatge o familiars amb la població local revoltada, cosa que redueix dràsticament la probabilitat que es neguin a executar ordres de repressió.
2. Cost polític per al govern central
Quan una revolta és d’abast estatal, el govern central pateix una pressió directa de tota la seva base electoral. En canvi, quan la revolta es limita a una regió sobiranista, el govern central pot guanyar suport polític o electoral en la resta del país adoptant una postura d’intransigència o d’aplicació de la força. La pressió no es tradueix en una amenaça directa per a la continuïtat del govern a la capital.
3. Paralització de l’economia
Una vaga general o una paralització del transport a Catalunya genera un cost econòmic important, però l’estat central té la capacitat de redistribuir recursos, mantenir el control de la moneda, el deute extern i les infraestructures estratègiques per absorbir l’impacte sense col·lapsar immediatament.
Què diu la mateixa Chenoweth sobre aquests casos?
La pròpia autora ha puntualitzat que les seves dades històriques (recollides a la base de dades NAVCO) analitzen principalment moviments de canvi de règim (fer caure una dictadura o un govern a la capital) o d’alliberament davant una ocupació militar estrangera directament reconeguda.
Chenoweth reconeix que els moviments secessionistes o d’autodeterminació regional ho tenen molt més difícil per tenir èxit només mitjançant la resistència civil, precisament perquè l’Estat central veu la secessió com una amenaça existencial a la seva integritat territorial, i la polarització entre la regió revoltada i la resta de l’Estat fa que la mobilització no violenta local no aconsegueixi persuadir l’opinió pública de la metròpoli o de la capital.
En un conflicte on només es revolta una part del territori, el 3,5% calculat únicament sobre la població d’aquella regió no és suficient per fer col·lapsar el sistema.
Perquè la resistència no violenta regional tingui opcions d’èxit segons la teoria política, necessita eixamplar el conflicte: o bé aconseguint aliats i mobilització en la resta de l’Estat (canviant l’opinió pública global), o bé generant una pressió o sanció internacional tan alta que faci que per a l’Estat central sigui més costós mantenir el territori que negociar.
Enfilall
Deixa un comentari…