Si parlem de revolucions pacífiques o de resistència civil no-violenta massiva, les dades de la ciència política ens ofereixen un panorama molt diferent del de les revolucions armades. Segons la base de dades clàssica NAVCO (dirigida per la politòloga de Harvard Erica Chenoweth, que va analitzar centenars de campanyes amb objectius de màxims, com fer caure un règim o expulsar un ocupant, des del 1900 fins a l’actualitat), la no-violència ha estat històricament molt més eficaç del que solem pensar.
Quantes revolucions pacífiques hi ha hagut?
L’estudi documenta més de 160 grans campanyes de resistència pacífica o no-violenta al llarg del darrer segle i mig.
Tot i que la història antiga està plena de revoltes sagnants, el segle XX i el XXI han viscut una autèntica explosió de revolucions pacífiques. Des de la independència de l’Índia impulsada per Gandhi, s’han registrat onades massives com les Revolucions de 1989 (l’esfondrament del bloc comunista a Europa de l’Est), les revolucions de colors dels anys 2000 o les fases inicials de la Primavera Àrab el 2011.
Quantes han triomfat?
Les dades històriques evidencien una taxa d’èxit molt clara:
Entre 1900 i 2006, un 53% de les revolucions pacífiques van triomfat (en comparació amb el 26% de les violentes). És a dir, la no-violència duplicava les probabilitats d’èxit de les armes.
En les darreres dècades, els governs autoritaris han après a combatre la resistència digital i pacífica de manera més sofisticada. Això ha fet que la taxa d’èxit de les revolucions pacífiques baixi actualment a un 34%. Tot i així, continuen tenint moltes més probabilitats de triomfar que les insurreccions violentes actuals, que s’han enfonsat fins a un escàs 8%-10% d’èxit.
A més, els estudis demostren que les revolucions pacífiques guanyen molt més ràpidament (solen resoldre’s en mesos, mentre que les guerres de guerrilles duren anys) i tenen un 50% menys de probabilitats de patir una regressió dictatorial o una guerra civil durant la transició.
Exemples de triomfs pacífics
Molts dels canvis polítics més radicals de les últimes dècades es van aconseguir sense l’ús de les armes:
La Revolució de vellut (Txecoslovàquia, 1989): Després de setmanes de protestes estudiantils i vagues generals massives, el govern comunista va caure pacíficament en pocs dies.
La Revolució dels clavells (Portugal, 1974): Tot i que va ser iniciada per un sector de l’exèrcit, la transició cap a la democràcia i la caiguda de la dictadura salazarista es va consolidar de manera pacífica gràcies al suport en massa de la ciutadans al carrer.
La Revolució del Poder Populat (Filipines, 1986): Milions de ciutadans van sortir al carrer i van formar cadenes humanes (incloses monges i nens) per frenar els tancs del dictador Ferdinand Marcos, aconseguint que l’exèrcit desertés i el dictador fugís.
Per què tenen més èxit? (la regla del 3,5%)
La investigació de Chenoweth va descobrir el motiu d’aquest èxit, que connecta en certa manera amb el control social de què parlava Marvin Harris: les revolucions pacífiques aconsegueixen molta més participació.
Mentre que a una guerrilla violenta només s’hi uneixen joves armats, a una protesta pacífica hi participen avis, nens, funcionaris i comerciants. L’estudi demostra que cap govern de la història ha pogut resistir-se quan el 3,5% de la seva població es mobilitza de manera activa i pacífica (percentatge que, com s’explica en el proper article, no es pot aplicar a la lluita catalana). En arribar a aquesta xifra, l’Estat perd la seva base material i humana: els policies es neguen a colpejar els seus propis veïns o familiars i el sistema institucional es col·lapsa per si sol.
Com varen triomfar?
Si apliquem la mateixa pregunta rigorosa a les revolucions pacífiques, la conclusió és radicalment diferent: les revolucions pacífiques no necessiten que l’Estat sigui feble abans de començar; la seva gran virtut és que tenen la capacitat de debilitar i desintegrar un Estat que semblava fort i cohesionat.
Mentre que la violència necessita una fallida prèvia de l’Estat per triomfar, la resistència pacífica funciona com un dissolvent mecànic. Segons les dades d’Erica Chenoweth i els sociòlegs de la resistència civil, la immensa majoria de les revolucions pacífiques triomfants van començar contra Estats forts, rics, altament repressius i militaritzats, i els van guanyar per col·lapse provocat.
Trencament dels pilars del poder (desafecció de l’exèrcit)
Un Estat fort no és fort per si mateix, sinó perquè els seus funcionaris, jutges i policies obeeixen les ordres.
La trampa de la violència: Si una guerrilla ataca l’Estat amb armes, l’exèrcit es cohesiona per esperit de supervivència (defensar els seus companys).
Efecte de la pau: Quan la protesta és massiva i pacífica (recordem la regla del 3,5% de la població), els soldats es troben davant dels seus propis veïns, mares o germans. En un altíssim percentatge de les revolucions pacífiques que triomfen, l’Estat cau perquè l’exèrcit es nega a disparar i deserta. L’Estat no era feble al principi; la no-violència el neutralitza per dins.
Judo polític (cost de la repressió)
Moltes d’aquestes revolucions van vèncer dictadures ferotges que no tenien cap problema a utilitzar la força. El triomf pacífic es produeix pel que en ciència política s’anomena backfire (efecte bumerang o judo polític).
Quan un Estat fort i armat colpeja brutalment manifestants pacífics, la imatges generen tanta indignació que provoquen que la gent moderada, les elits econòmiques i la comunitat internacional retirin el suport al dictador. L’Estat es debilita a causa de la seva pròpia violència.
Valgui la caiguda de Slobodan Milošević a Sèrbia (2000) com a exemple. El dictador controlava un exèrcit que venia de fer guerres cruels als Balcans. Però la resistència pacífica organitzada pel moviment estudiantil Otpor! va erosionar tant la legitimitat del règim que les seves pròpies forces de seguretat el van abandonar en l’últim moment.
L’excepció històrica: el col·lapse soviètic de 1989
Hi ha una gran onada de revolucions pacífiques triomfants on l’Estat (l’enemic) sí que era feble: les Revolucions de 1989 a Europa de l’Est (Polònia, Txecoslovàquia, RDA).
Aquells règims comunistes depenien econòmicament i militarment de la Unió Soviètica. Quan Mikhaïl Gorbatxov va deixar clar que els tancs russos no intervindrien per salvar els dictadors locals, aquells governs es van quedar sols i en fallida econòmica. La pressió pacífica als carrers els va fer caure com un castell de cartes perquè l’estructura imperial ja estava estructuralment morta.
En les societats caçadores, el grup feia caure el tirà mitjançant el buit social, la xafarderia i la negativa col·lectiva a obeir-lo. Una revolució pacífica moderna (amb vagues generals, boicots econòmics i manifestacions massives) fa exactament el mateix a gran escala: tanca l’aixeta de l’excedent econòmic.
Quan un poble es nega en massa a treballar i a consumir, el Big Man o el cap es queda sense recursos per pagar els seus sequaços. L’Estat pot tenir els millors tancs del món, però si ningú li paga els impostos ni fa funcionar les centrals elèctriques, esdevé instantàniament feble i s’ensorra.
Enfilall
Deixa un comentari…