El suport de gran part de la classe obrera nord-americana (sovint anomenada blue-collar workers) a Richard Nixon durant la guerra de Vietnam és un dels fenòmens polítics més interessants del segle XX. Tot i que tradicionalment aquest sector votava els demòcrates des del New Deal, a finals dels anys 60 i principis dels 70 es va produir una fractura profunda.
Rebuig al moviment pacifista i a la contrafigura cultural
La classe obrera d’aquella època era majoritàriament patriòtica, tradicional i d’idees conservadores pel que fa a l’ordre social. Veien els manifestants contra la guerra (sovint estudiants universitaris de classes mitjanes i altes) com a joves privilegiats, hippies desagraïts i antipatriotes que cremaven banderes i insultaven els soldats (que sovint eren els mateixos fills dels obrers).
El 1970, pocs dies després de la tragèdia de Kent State (on la Guàrdia Nacional va matar quatre estudiants), milers d’obrers de la construcció a Nova York van atacar una manifestació estudiantil pacifista en el que es va conèixer com el Hard Hat Riot. Dies després, es varen manifestar a favor de Nixon.
Sentiment de greuge social i de classe
Els treballadors sentien que els seus fills eren els qui realment anaven a lluitar i a morir a Vietnam, ja que els estudiants universitaris de classes benestants podien demanar pròrrogues per evitar el reclutament (draft). Per a moltes famílies obreres, criticar la guerra de forma radical equivalia a dir que el sacrifici o la mort dels seus fills havia estat en va o, pitjor, un acte criminal.
L’estratègia de la majoria silenciosa de Nixon
Nixon va saber llegir perfectament aquest ressentiment. En un famós discurs el 1969, va encunyar el terme majoria silenciosa (Silent Majority) per referir-se als nord-americans treballadors que no sortien a protestar, que pagaven els seus impostos, anaven a l’església i estimaven el seu país. Els va fer sentir escoltats i valorats davant del que ell presentava com una minoria sorollosa i radical.
La promesa de la pau amb honor
A diferència de l’ala més esquerrana del Partit Demòcrata, que demanava una retirada immediata que molts veien com una rendició i una humiliació nacional, Nixon prometia una pau amb honor (Peace with Honor). Això significava retirar les tropes de manera gradual (la vietnamització) sense que els EUA perdessin la dignitat ni abandonessin completament els seus aliats, una idea molt més digerible per al patriotisme obrer.
Llei i l’ordre enfront dels canvis socials
Els anys 60 van ser una època de grans tensions racials, revoltes urbanes i canvis culturals accelerats. La classe obrera blanca veia amb preocupació el que consideraven un col·lapse de la llei i l’ordre. Nixon va centrar la seva campanya en la seguretat i l’estabilitat, distanciant-se d’un Partit Demòcrata que era percebut com a massa tou amb els disturbis i centrat exclusivament en les minories, oblidant el treballador mitjà.
Aquesta aliança va culminar en les eleccions de 1972, on Nixon va guanyar de forma aclaparadora contra el candidat demòcrata George McGovern, aconseguint el vot de milions de treballadors sindicals que van canviar de bàndol polític per primera vegada en dècades.
Enfilall
Deixa un comentari…