La batalla del Turó de l’Hamburguesa (Hamburger Hill o turó 937), lliurada el maig de 1969, va marcar un abans i un després absolut en la gestió de la guerra de Vietnam, tant en l’àmbit polític com en el militar.
El fet que els soldats nord-americans lluitessin heroicament durant deu dies, patissin baixes terribles per conquerir un turó sense aparent valor estratègic, i que l’abandonessin només uns dies després (perquè els nord-vietnamites el tornessin a ocupar), va fer esclatar la paciència de l’opinió pública i del Congrés dels Estats Units.
Canvi d’estratègia militar: la fi de la cerca i destrucció
Fins a la colina de l’Hamburguesa, el general William Westmoreland i el seu successor, Creighton Abrams, aplicaven la tàctica de cerca i destrucció (Search and Destroy). L’objectiu no era conquerir i mantenir territori (perquè en una guerra de guerrilles el territori no serveix de res si l’enemic es mou constantment), sinó maximitzar el nombre de baixes enemigues (body count).
Després de l’escàndol d’aquest turó, la indignació política va ser tan gran que el president Richard Nixon va ordenar directament un canvi d’estratègia. L’exèrcit va haver d’abandonar les grans ofensives agressives a l’interior de la selva i centrar-se en la protecció de les zones poblades i la defensa de les línies aliades.
L’acceleració de la vietnamització
La batalla va convèncer la Casa Blanca que el cost en vides humanes de l’exèrcit estatunidenc era insostenible políticament. Això va donar l’impuls definitiu a la vietnamització: la política de retirar gradualment les tropes nord-americanes i traspassar la responsabilitat dels combats terrestres a l’exèrcit de Vietnam del Sud (l’ARVN). A partir de finals de 1969, el nombre de soldats de la US Army a Vietnam va anant disminuint.
Crisi profunda d’indisciplina i moral (els fraggings)
Els soldats que eren al front es van adonar que la política del govern ja no era guanyar la guerra, sinó marxar de manera ordenada. El col·lapse de la moral va ser instantani. Els soldats es preguntaven: Per què he de ser jo l’últim a morir a Vietnam per un turó que demà abandonarem?. Això va derivar en fenòmens molt greus:
Rebuig a combatre: Unitats senceres es negaven a obeir ordres de l’estat major si consideraven que la missió era un suïcidi inútil.
Els fraggings: Va augmentar dràsticament el nombre d’atemptats de soldats contra els seus propis oficials (sovint llançant-los una granada de fragmentació, d’aquí el nom) si consideraven que el capità o tinent era massa entusiasta a l’hora d’enviar-los al combat.
La rebel·lió del Congrés i la pressió política
L’impacte polític a Washington va ser immediat. El senador Edward Kennedy va fer un discurs cèlebre titllant la batalla d’un acte de bogeria i una mostra d’una política militar cruel i inútil.
A partir d’aquell moment, el Congrés dels Estats Units va començar a exercir un control molt més estricte sobre el pressupost militar i a posar límits legals a les accions de la Casa Blanca, culminant anys més tard (1973) amb la War Powers Resolution, que limitava la capacitat del president per enviar tropes a l’estranger sense autorització legislativa.
El Turó de l’Hamburguesa va fer evident la contradicció d’una guerra d’atrició on es demanava als soldats que sacrifiquessin la vida per objectius que la mateixa política de l’estat considerava d’un sol ús.
Enfilall
Deixa un comentari…