Aquesta premissa, que s’ha anat consolidant amb l’accés als arxius històrics de Hanoi i les memòries dels seus protagonistes, demostra que el comandament nord-vietnamita no entenia la guerra com un simple intercanvi de foc militar, sinó com una equació política i psicològica global.
La guerra prolongada com a trituradora de la voluntat política
La doctrina de la guerra prolongada, teoritzada per Trường Chinh i executada per Giáp, es basava en una asimetria conceptual del temps. Per a Washington, la guerra tenia un calendari electoral i pressupostari; per a Hanoi, el calendari era indefinit.
La paradoxa del cost-benefici: El politburó de Hanoi va entendre que el llindar de dolor (el nombre de baixes i el cost econòmic que un govern pot assumir abans de retirar-se) era infinitament més baix en una democràcia liberal que en un estat revolucionari. Com va dir el mateix Hồ Chí Minh en una cèlebre frase dirigida als francesos (però aplicable als estatunidencs): Podreu matar deu dels meus homes per cadascun dels vostres que jo mati, però fins i tot amb aquests comptes, vosaltres us cansareu i jo guanyaré.
Neutralització de la potència tecnològica: L’exèrcit nord-vietnamita i el Viet Cong van evitar deliberadament les batalles a gran escala on els EUA poguessin utilitzar la seva potència de foc aèria (com els bombarders B-52). En lloc d’això, van optar per la tàctica de l’abraçada (combatre a tan curta distància de les tropes nord-americanes que aquestes no poguessin demanar suport d’artilleria o aeri sense el risc de matar els seus propis homes). Això va allargar el conflicte i va cronificar el degoteig de baixes aliades.
El front interior dels EUA com a línia de combat estratègica
Hanoi no veia l’opinió pública nord-americana com un element extern, sinó com un segon front de guerra que calia alimentar i explotar.
La guerra de la televisió: El Vietnam del Nord va comprendre el poder de la cobertura mediàtica. A diferència de conflictes anteriors, la de Vietnam va ser la primera guerra televisada de la història. Les imatges dels taüts coberts amb la bandera arribant a les bases de Delaware, els soldats ferits en la selva i la brutalitat del conflicte entraven diàriament als menjadors de les famílies nord-americanes, erosionant la legitimitat de la intervenció.
L’explotació de les esquerdes socials: L’estratègia de resistència prolongada va coincidir en el temps amb el moviment pels drets civils, les protestes universitàries i el naixement de la contracultura als EUA. El govern del Nord va aprofitar aquestes tensions internes mitjançant la propaganda, presentant la seva lluita no com una expansió del comunisme (com deia Washington), sinó com una causa d’alliberament nacional i anticolonial que ressonava amb els moviments pacifistes globals.
L’Ofensiva del Tet: el punt de flexió psicològic
L’Ofensiva del Tet (gener de 1968) és l’exemple perfecte de com una derrota militar es pot transformar en una victòria estratègica absoluta a través de la gestió de les expectatives.
L’esquerda de credibilitat (credibility gap): Mesos abans de l’ofensiva, el general William Westmoreland i l’administració de Lyndon B. Johnson havien llançat una campanya de relacions públiques assegurant que el Viet Cong estava pràcticament derrotat i que es veia la llum al final del túnel.
El xoc amb la realitat: Quan el Viet Cong va atacar simultàniament més de 100 ciutats i pobles, inclosa la mateixa ambaixada dels EUA a Saigon, l’impacte psicològic va ser demolidor. Tot i que les forces comunistes van ser delmades en poques setmanes i no van aconseguir provocar l’aixecament popular que esperaven, van destruir la credibilitat del govern nord-americà.
La caiguda de la direcció política: L’impacte del Tet va ser tan profund que el cronista televisiu més respectat dels EUA, Walter Cronkite, va declarar en antena que la guerra estava encallada. En veure això, el president Johnson va entendre que havia perdut el suport del país; poc després, va anunciar que no es presentaria a la reelecció i es van iniciar les primeres converses de pau a París. El Tet va demostrar que, encara que el Nord no pogués expulsar els EUA de la península per la força, podia fer que el preu polític de quedar-se fos inassumible.
La victòria de la política sobre les armes
El general nord-vietnamita Nguyễn Chí Thanh va descriure l’estratègia amb una claredat meridiana: L’enemic és com un gegant cec enfonsat en un pantà. Com més es mou, més s’enfonsa.
L’estratègia del Vietnam del Nord va ser un exercici de realisme geopolític radical. Van entendre que en la guerra moderna, especialment per a una superpotència que lluita en un conflicte no vital lluny de les seves fronteres, la victòria no es mesura pel recompte de cadàvers (body count), sinó per la capacitat de mantenir el consens polític intern. En trencar aquest consens, Hanoi va guanyar la guerra abans que el seu exèrcit hagués de derrotar directament el gruix de les forces armades dels Estats Units.
Enfilall
Deixa un comentari…