Connectar el teatre de l’absurd de mitjans del segle XX (Kafka, Beckett, Ionesco, Genet) amb la mecànica quàntica respon a una mateixa sacsejada històrica i filosòfica: la pèrdua de la certesa i la caiguda del determinisme.
El que Beckett i Ionesco van fer sobre l’escenari és exactament el mateix que Bohr i Heisenberg van fer al laboratori. Tots dos mons van descobrir, gairebé a la vegada, que sota la capa de lògica i ordre del nostre dia a dia s’hi amaga un fons radicalment obert, impredictible i profundament absurd.
El trencament de la causa-efecte (Newton vs. Beckett)
La física clàssica de Newton ens deia que l’univers és un gran rellotge: si coneixem la posició i velocitat d’una peça, podem predir el seu futur perfectament. Hi ha una lògica de causa i efecte. El teatre clàssic (des d’Aristòtil fins al realisme del segle XIX) funcionava igual: plantejament, nus i desenllaç. Els personatges tenen motius clars, prenen decisions i provoquen conseqüències.
A la quàntica aquest determinisme s’ensorra. El principi d’ideterminació de Heisenberg diu que no podem saber on és una peça i cap on va a la vegada. El futur ja no és una certesa, sinó una llista de probabilitats.
A Tot esperant Godot (Beckett) Vladímir i Estragó estan atrapats en un espai-temps borrós. Esperen algú (Godot) que no saben si existeix, ni si vindrà, ni per on ha de venir. La causa i l’efecte s’han volatilitzat. Com en la quàntica, els personatges habiten en un estat de superposició permanent: actuen, però res del que fan altera el seu destí. Estan suspesos en la probabilitat de l’espera.
La destrucció del llenguatge i la mesura (Ionesco)
Eugène Ionesco, a La cantant calba, agafa el llenguatge humà i el buida de sentit. Els personatges parlen, però no es comuniquen; les paraules es giren, es contradiuen i xoquen, generant una realitat on les regles de la lògica no s’apliquen.
En el món macroscòpic una paraula (o una mesura) defineix la realitat de forma sòlida. A la quàntica i a Ionesco el llenguatge clàssic deixa de funcionar. Quan la física quàntica ens diu que una partícula pot ser una ona i un cos sòlid a la vegada, o que pot estar en dos llocs alhora, la nostra ment ho titlla d’absurd perquè els nostres conceptes macroscòpics són incapaços de descriure aquesta realitat. De la mateixa manera que Ionesco ens demostra que la lògica quotidiana és una il·lusió social, la quàntica ens demostra que la lògica macroscòpica és només una il·lusió d’escala.
El joc de miralls i les realitats sobreposades (Genet)
Jean Genet destaca per utilitzar el teatre com un joc de màscares, simulacres i miralls (com a Les criades o El balcó). Qui és el senyor i qui és el criat? La realitat canvia segons qui la miri o com es jugui el rol. No hi ha una identitat fixa.
A la quàntica això és, literalment, l’efecte de l’observador i l’intercanvi d’informació. La partícula no té una realitat definida (no és criat ni senyor) fins que l’univers l’obliga a interactuar. La realitat es construeix a través de relacions i miralls: una partícula només té propietats reals en relació amb les altres coses que la miren.
El mirall de la realitat
L’absurd artístic no és una invenció gratuïta; és el mirall d’un món que va descobrir que la solidesa de la realitat era una façana. Els escriptors de l’absurd van plasmar el vertigen de viure en un univers despullat de les certeses de Newton.
Si la física clàssica és el món tal com ens agradaria que fos (ordenat, previsible, lògic), el Teatre de l’Absurd i la Mecànica Quàntica són el recordatori que la vertadera natura de les coses, quan la mirem de prop o la lliurem de convencions, és un teixit fascinant on les regles clàssiques simplement s’esvaeixen al moment en revelar-se les seves arrels1.
EL teixit quàntic de la condició humana
La quàntica te unes regles que, en sobrepassar un llindar, canvien completament. A escala humana passa el mateix amb l’absurd, com si els fonaments fossin aquest absurd, amb regles pròpies, i d’aquí en sorgís l’organització social.
La realitat social derivada de l’absurd pot descriure’s homologant-la a una propietat quàntica emergent: l’absurd actua com un laboratori que fa aflorar el teixit quàntic del fons de la condició humana a través de tres punts:
El buit de les interaccions socials
En la vida quotidiana, la realitat social sembla clàssica i ordenada perquè estem en un intercanvi d’informació continu: les lleis, les rutines, els horaris de trens i les convencions socials actuen com el bombardeig de fotons de l’univers que normativitza2 la societat i la manté sòlida.
El que fan Beckett, Ionesco o Genet és, literalment, aïllar els personatges en un laboratori buit. En treure’ls les convencions, les certeses i la lògica (l’equivalent social a refredar un àtom al zero absolut i aïllar-lo del soroll del món), els personatges perden la seva coherència clàssica. El que emergeix llavors a l’escenari és el comportament quàntic de l’ànima: la incertesa pura, la superposició de sentits i la imprevisibilitat.
L’emergència de l’absurd
En física, una propietat emergent és una característica que apareix quan ajuntes moltes peces petites i que no existia en les peces individuals (per exemple, una molècula d’aigua no està mullada, però moltes molècules juntes sí).
L’absurd de Beckett o Ionesco funciona igual: cada frase o acció individual dels personatges pot tenir una petita lògica interna, però quan s’ajunten en el teixit de l’obra, el resultat col·lectiu que emergeix és el caos total. L’obra es converteix en el mirall macroscòpic d’aquella incertesa subatòmica.
La literatura com a accelerador de partícules
Aquests autors van inventar un microscopi literari. Van agafar la realitat social de la postguerra (un món on les grans veritats polítiques i religioses s’havien ensorrat) i van ensenyar que, sota la façana de l’ordre burgès (Newton), el que realment mobilitza als humans en el fons de la nostra existència és el vertigen de la probabilitat i l’atzar (la quàntica).
Com a metàfora cultural, el teatre de l’absurd és el lloc on la realitat social es despulla del seu vestit clàssic per mostrar, en ple escenari, les seves propietats emergents més pures, nues i quàntiques.
Si ho mirem de prop, tant l’univers físic com el món humà estan construïts com una ceba, per capes. I la màgia (o la bogeria) és que les regles de cada capa no tenen res a veure amb les de la capa inferior.
El llindar físic: de la bogeria a l’ordre
Al món subatòmic, els fonaments de la matèria són literalment un caos absurd per a la nostra ment: partícules que apareixen i desapareixen del buit, que es tele-transporten, que són ones i partícules a la vegada. Si governessin aquestes regles a la nostra escala, la realitat seria un malson surrealista de Dalí.
Però en sobrepassar un llindar, el llindar de la quantitat de matèria i la interacció, aquest caos es cancel·la estadísticament a si mateix (la decoherència). Del xoc de milions de partícules boges en surt una taula sòlida, una poma que cau en línia recta i les lleis ordenades de Newton. L’ordre neix de l’absurd.
El llindar social: del buit existencial a la institució
La societat funciona de la mateixa manera. Si l’ésser humà s’aïlla i es mira en el mirall de la seva pròpia existència nua (el jo profund, la por a la mort, la falta de sentit), el que troba a nivell fonamental és l’absurd existencial. No hi ha un guió escrit, ni un sentit inherent a l’univers; som com els personatges de Beckett, flotant en el buit.
Però, què passa quan sobrepassem el llindar de l’individu i ens ajuntem en comunitat (la normativització)?
Un intercanvi d’informació forçat: Per no tornar-nos bojos davant d’aquest absurd fonamental, els humans comencem a interactuar de manera frenètica.
L’emergència de les regles clàssiques: D’aquest xoc massiu de milions d’individus buscant seguretat, en neix la societat: creem autopistes, codis civils, horaris d’oficina, monedes, cues al supermercat i protocols de salutació.
Aquestes estructures socials són les nostres lleis de Newton. Són sòlides, predictibles i ens permeten viure sense pensar a cada segon en l’abisme. Però són, com s’ha vist, una il·lusió d’escala.
El mèrit de l’art
La societat, per tant, és una capa d’ordre clàssic creada per tapar i gestionar un fonament estructural que és caòtic i absurd.
La gràcia d’autors com Beckett, Ionesco o Genet és que van actuar com a físics que trenquen l’àtom: van agafar la tisora literària, van tallar el teixit de les convencions socials i ens van fer mirar a través del llindar cap avall. Ens van recordar que la societat és només una fina crosta de certeses flotant sobre un oceà de l’absurd més pur.
Imatge de capçalera: L’Abraçada – Joan Brossa – MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona
Enfilall
- Hi ha una relació profunda i directa entre la idea expressada en aquest fragment i el concepte Insight (percepció pura o comprensió instantània) de Jiddu Krishnamurti. El físic David Bohm, un dels grans teòrics de la mecànica quàntica, va passar anys dialogant amb Krishnamurti precisament perquè veia que la visió de la física quàntica sobre la realitat coincidia plenament amb l’enfocament de la ment que proposava el filòsof indi.
La caiguda del món clàssic com a ruptura del condicionament
Per a Krishnamurti, la ment humana funciona generalment com la física clàssica: està plena de regles, memòria, lògica, prejudicis i convencions socials (el que ell anomenava el condicionament). Ens agrada aquest món perquè ens dona seguretat, ordre i predictibilitat.
Insight és, precisament, l’acte en què tota aquesta estructura de pensament lògic i heretat s’esvaeix de cop. És una observació lliure de passat, on les regles clàssiques de la ment col·lapsen per deixar veure el que realment és (what is).
Mirar de prop sense l’observador
Les regles s’esvaeixen quan mirem la realitat de prop o la lliurem de convencions. Això enllaça directament amb una de les màximes més cèlebres de Krishnamurti: l’observador és el que és observat (the observer is the observed). A la mecànica quàntica, no es pot separar l’observador de l’experiment; en mirar de prop, modifiquem la realitat.
Per a Krishnamurti, Insight no és una deducció intel·lectual (això seria física clàssica), sinó una mirada tan íntima, nua i lliure d’etiquetes que la distància entre nosaltres i la realitat s’esborra. En aquest instant de percepció pura, la veritat es revela per si mateixa.
La vertadera natura és l’ordre lliure (l’absurd clàssic)
Per a la ment condicionada, tot el que surt de la seva lògica sembla l’absurd o el caos. Krishnamurti afirmava que quan ens alliberem de les convencions i del pensament fragmentat, no caiem en un caos destructiu, sinó que entrem en un ordre absolut que no depèn de les lleis humanes. El que la ment clàssica considera caos o absurd és, en realitat, la llibertat viva del moment present, el teixit on les regles rígides ja no tenen sentit perquè la realitat es crea i es transforma a cada instant.
L’Insight de Krishnamurti és, en essència, el mateix procés que descriu el text: l’acte de despullar la mirada de tota convenció i lògica artificial per permetre que la veritable i lliure naturalesa de la realitat emergeixi davant nostre. ↩︎ - La normativització o estandardització social replica el fenomen de la decoherència quàntica. Aplicat a la realitat fa referència a com la interacció constant de dades i estímuls manté el nostre món estructurat, estable i predictible, evitant que caigui en el caos o la indeterminació. Es pot desglossar en dos nivells:
L’univers sempre es mira el melic
A l’univers físic, les partícules elementals existeixen en un estat de potencialitat pura (superposició) fins que interactuen amb l’entorn. El bombardeig continu de fotons, àtoms i radiació actua com un automesurament constant: l’univers es mesura a si mateix a través d’aquestes interaccions, obligant la matèria a adoptar un estat definit i compacte. Això és el que fa que el món físic ens sembli sòlid i real.
I la societat també
El teixit de la rutina: Les lleis, els horaris del transport públic, les convencions socials i les rutines diàries funcionen exactament com els fotons de l’univers.
Intercanvi d’informació permanent: Estem immersos en un flux de dades constant que ens connecta i ens coordina els uns amb els altres.
L’efecte de solidesa: Aquest bombardeig informatiu actua com un mecanisme de control invisible que automesurament la societat a cada segon. Dóna forma a les nostres accions i manté la realitat social en un estat clàssic, ordenat i estable (i calent).
Ref: Where the quantum world ends: the classical boundary – Psyll Magazine ↩︎
Deixa un comentari…