El pensament de Jiddu Krishnamurti és un dels llegats filosòfics i psicològics més radicals del segle XX. La seva premissa central és que la veritat no es troba a través de cap religió, mestre, dogma o mètode, sinó a través de l’autoconeixement i l’observació directa de la pròpia ment.
Va ser un crític ferotge de les religions organitzades. Ara bé, hi ha un matís important: rebutjava la religió, però parlava sovint de trobar una ment religiosa. Per entendre aquesta paradoxa, hem de veure què rebutjava ell de la religió i què entenia per espiritualitat real.
Krishnamurti considerava que les religions són una de les principals causes de la divisió, la guerra i el patiment humà. El seu enfocament es distanciava de la religió per motius molt concrets:
Sense Déu ni dogmes: No hi ha cap Déu, cap creador personal, cap sistema de creences, ni dogmes que s’hagin d’acceptar per fe. Deia que creure en Déu és només una projecció de la por de la ment que busca seguretat.
Rebuig total de l’autoritat: En les religions hi ha sacerdots, papes, gurus o llibres sagrats (la Bíblia, l’Alcorà, els Vedes) que dicten el que està bé i el que està malament. Krishnamurti deia: l’autoritat cega la ment. Ningú de fora et pot dir què és la veritat.
Sense mètodes ni rituals: Rebutjava els rituals, els mantres, les oracions i les tècniques de meditació estructurades. Considerava que tot això són repeticions mecàniques que hipnotitzen el cervell en lloc de desvetllar-lo.
El seu mètode s’assembla molt més a l’observació científica o a la psicologia profunda que a la fe. Demanava a l’oient que investigués la seva pròpia ment com un científic mira una cèl·lula al microscopi: amb objectivitat, sense jutjar i buscant fets, no il·lusions.
Si entenem per religiós el fet de creure en un dogma, seguir una església o esperar la salvació d’un ésser superior, el pensament de Krishnamurti és el contrari d’una religió: és una demolició absoluta de la religió. Es pot definir millor com una antropologia radical o una psicologia de la llibertat total, on l’ésser humà s’ha de girar cap a dins i mirar-se a si mateix sense cap mena d’intermediari.
La ment religiosa és una ment que no pertany a cap religió, a cap nació, a cap raça; és una ment completament lliure de tot condicionament.
La veritat és una terra sense camins (A pathless land)
L’any 1929, Krishnamurti va dissoldre l’Ordre de l’Estel Oriental (l’organització que l’havia aclamat com el nou Messies) pronunciant una frase que definiria tota la seva filosofia: la veritat és una terra sense camins.
Considerava que cap organització, creença, ritu o guru pot portar l’ésser humà a la veritat o a l’alliberament i rebutjava de ple l’autoritat espiritual: l’individu s’ha de convertir en el seu propi mestre i el seu propi deixeble.
El rebuig del temps psicològic
Per a Krishnamurti, el temps cronològic (el del rellotge) és necessari per moure’s pel món o aprendre un ofici, però el temps psicològic és una il·lusió destructiva.
El temps psicològic és la distància que crea el pensament entre el que sóc i el que hauria de ser (avui tinc por, però demà seré valent). Aquest demà no existeix; és una fugida del present que perpetua el patiment. La transformació de la ment ha de ser instantània, ara mateix, a través de la percepció directa.
L’observador és allò observat
Aquesta és potser la seva intuïció psicològica més profunda. Normalment funcionem sota una dualitat: hi ha un Jo (l’observador) que té o pateix una emoció, com la gelosia o l’enveja (allò observat).
Krishnamurti afirmava que aquesta divisió és artificial. Tu ets la teva gelosia, tu ets la teva por. No són dues entitats separades. Quan la ment s’adona que no pot lluitar contra si mateixa perquè l’observador és allò observat, el conflicte intern s’atura en sec i l’energia es concentra per dissoldre el problema.
L’atenció sense elecció (Choiceless awareness)
La meditació, per a ell, no tenia res a veure amb repetir mantres, seguir postures o concentrar-se en un punt (això ho considerava un simple entrenament de control mental). La veritable meditació és l’atenció lliure d’elecció.
Consisteix a observar els pensaments, les emocions i l’entorn sense jutjar-los, sense classificar-los com a bons o dolents i sense intentar canviar-los. És mirar la pròpia ment de la mateixa manera que mires una flor o un paisatge: amb un interès pur, lliure de prejudicis i des del silenci absolut.
La felicitat és estranya; arriba sense ser buscada. Quan no estàs buscant ser feliç, de sobte, inexplicablement, la felicitat hi és, nascuda de la puresa.
El pensament és limitat i mecànic
A diferència de la tradició occidental, que gairebé adora l’intel·lecte, Krishnamurti alertava sobre els perills i els límits del pensament. El pensament és sempre la resposta de la memòria, de l’experiència i del passat. Per tant, el pensament mai és lliure; sempre està condicionat per la cultura, la biografia i les ferides de cadascú. És material i mecànic; serveix per a les qüestions tècniques, però és totalment incapaç de resoldre els problemes profunds de l’amor, el patiment o la mort.
La revolució interior com a base de la revolució social
Krishnamurti desconfiava de les revolucions polítiques o econòmiques externes (com el comunisme o el capitalisme). Afirmava que canviar l’estructura exterior sense canviar la ment humana només porta a repetir les mateixes tragèdies amb noms diferents.
La societat és el reflex de l’individu. Si l’individu és violent, egoista i busca seguretat en el nacionalisme o la religió, la societat serà violenta i guerrera. L’única revolució veritable és la mutació psicològica de l’individu, lliure del condicionament de la por i de l’ambició.
| Concepte | Definició segons Krishnamurti |
|---|---|
| Condicionament | La programació mental imposada per la cultura, la família, la religió i el passat que ens impedeix veure la realitat tal com és. |
| Intel·ligència | Una capacitat que neix del silenci i de l’observació pura; no té res a veure amb l’acumulació de coneixement o l’astúcia intel·lectual. |
| Llibertat | No és fer el que un vol, sinó l’estat mental completament lliure de por, dependència psicològica i ganes d’arribar a ser algú. |
| Amor | L’absència absoluta de gelosia, possessió, aferrament i de la imatge que el pensament es fa de l’altre. |
Enfilall
Deixa un comentari…