Ohkwá:ri-tón

A primera vista, si eliminem l’autoritat, els dogmes, la ciència oficial de la ment i diem que la veritat és una terra sense camins, sembla que estiguem a un pas del solipsisme (la idea que només existeix el meu jo o la meva percepció) i del relativisme postestructuralista estil Derrida o Foucault (no hi ha una veritat objectiva, només discursos i narratives).

Però, curiosament, la resposta de Krishnamurti és un no rotund. El seu pensament se separa radicalment d’aquests dos corrents per raons molt profundes.

Per què no és solipsisme?

El solipsisme diu: l’únic que puc conèixer és la meva pròpia ment; la realitat exterior és dubtosa. Es basa, per tant, en l’aïllament del Jo. Krishnamurti fa exactament el camí invers: per a ell, el Jo (l’ego, la identitat personal, els meus gustos, els meus traumes) no és res real ni aïllat, sinó un constructe fet de memòria i condicionament social.

Quan mirem cap a dins de veritat (l’acte de veure), no trobem una veritat nostra i privada. Trobem que la nostra ment funciona exactament igual que la de qualsevol altre ésser humà: amb por, amb desig, amb ganes de seguretat.

Krishnamurti deia: Tu ets el món, i el món ets tu. El patiment humà és universal, no és privat. Per tant, el seu autoconeixement no tanca l’individu en si mateix (solipsisme), sinó que destrueix la barrera que el separa dels altres.

Per què no és Postestructuralisme?

El postestructuralisme afirma que tot és text, llenguatge, cultura i interpretació; per tant, no hi ha fets, només interpretacions (com deia Nietzsche) i no hi ha una veritat absoluta. Krishnamurti està d’acord amb els postestructuralistes en una cosa: el pensament humà és relatiu, està condicionat i no té la veritat. Tot el que pensem sobre la realitat (ideologies, religions, conceptes) són només etiquetes culturals.

Però aquí ve la divergència radical: el postestructuralisme es queda en el llenguatge. Diu que no podem sortir de la presó de la cultura i de les paraules.

Krishnamurti diu que sí que es pot sortir. Més enllà del pensament i del llenguatge, hi ha la percepció directa. Quan la ment es queda en silenci absolut, lliure de paraules, neix un insight (visió) que capta el Fet Pur, la realitat tal com és, sense distorsions. Per a Krishnamurti, la Veritat existeix, però no és una veritat intel·lectual que es pugui formular en una frase. És una veritat que es viu en l’absència total de l’ego.

Mentre que el postestructuralisme i el solipsisme neixen de l’intel·lectualisme (l’anàlisi de les idees i del llenguatge), el pensament de Krishnamurti neix de l’observació pràctica i biològica.

Quan ell diu que no hi ha un camí cap a la veritat, no vol dir que la veritat no existeixi i que tot valgui (relativisme). Vol dir que qualsevol camí traçat pel pensament (un dogma, una tècnica) és una distorsió. La veritat només apareix quan el pensament s’atura. Per tant, no és que no hi hagi veritat, és que la veritat és viva i canviant, no es pot congelar en una teoria.

Tampoc es pot dir en absolut que el de Krishnamurti sigui un pensament cientifista, ni tampoc que considerés la ciència com la font de la veritat última. De fet, ell mantenia una relació molt respectuosa però clarament delimitada amb la ciència (va ser un gran amic i col·laborador del físic quàntic David Bohm). Per a Krishnamurti, la ciència té un lloc precís, però és completament incapaç d’accedir a la veritat profunda de la vida.

La Ciència pertany al món del pensament (i de la memòria)

Per a Krishnamurti la font de tot el patiment humà és el pensament mecànic, que és passat i memòria acumulada. La ciència funciona exactament així: es basa en l’acumulació de coneixement. Un científic construeix sobre el que un altre va descobrir ahir. El coneixement creix amb el temps.

Krishnamurti afirmava que aquest procés és excel·lent i totalment necessari per a la tecnologia, la medicina o per enviar un coet a la Lluna. Però la veritat de la qual ell parlava (la llibertat de la ment, l’amor, la dissolució del patiment) no és acumulativa. No podem anar acumulant pau per al futur. Per tant, el mètode científic d’acumular dades no serveix per a la transformació interior.

La Ciència s’ocupa de l’extern; l’Insight, de l’intern

La ciència utilitza el pensament per analitzar la matèria, l’univers i les estructures externes (fins i tot quan estudia el cervell, el mira com un objecte extern a través d’escàners). El cientifisme creu que, eventualment, la ciència ho explicarà tot, inclosa la consciència humana.

Krishnamurti deia que no. Un científic pot estudiar els mecanismes de la por a nivell de neurotransmissors, però saber quines hormones s’alliberen no et deslliura de la por. El coneixement sobre la por no és la llibertat de la por. La ciència es queda en la descripció del fet; l’insight (la visió interna) és l’únic que transforma el fet.

On està la confusió, doncs? En el fet que Krishnamurti demanava una actitud que recorda a la ciència, però en un àmbit completament diferent:

Cientifisme	Krishnamurti
Creu que el mètode científic i la raó són l’únic camí per conèixer tota la realitat.	Utilitza la raó com a eina inicial per descartar il·lusions, però sap que la ment ha d’anar més enllà de la raó.
Requereix un laboratori extern i instruments de mesura objectius.	El laboratori és la pròpia ment en la vida quotidiana (en caminar, enfadar-nos o parlar amb algú).
L’observador és un subjecte que analitza un objecte separat d’ell.	L’observador s’adona que ell és l’objecte observat (jo sóc la meva por), trencant la lògica científica tradicional.

El coneixement és necessari per actuar en el món físic… Però el coneixement es converteix en un impediment quan s’utilitza com a mitjà per a la transformació psicològica.

Krishnamurti no era anticientífic (estimava el rigor, la claredat i odiava el misticisme borrós o supersticiós), però rebutjava el cientifisme. Per a ell, la ciència pot descobrir les lleis de la matèria, però la Veritat amb majúscules (aquella que cura la ment) només apareix quan el coneixement científic i el pensament humà arriben al seu límit i es queden en un silenci absolut. La ciència opera en el conegut; la veritat de Krishnamurti és un viatge constant cap al desconegut.

Enfilall