La gestió de la informació a There Is No Antimemetics Division és un exercici de malabarisme narratiu gairebé perfecte. Escriure una novel·la sobre personatges que obliden constantment el que fan és extremadament difícil sense caure en la repetició o en l’avorriment del lector.
qntm ho resol convertint l’estructura del llibre en una extensió de la mateixa anomalia. No només estem llegint una història; estem experimentant el mateix desordre informatiu que pateix la Divisió d’Antimemètica.
El lector com a banc de memòria
Hi ha moments on qntm ens col·loca en una posició de superioritat intel·lectual respecte als personatges, creant una tensió insuportable. Nosaltres recordem el capítol anterior; el personatge que surt a la pàgina actual, no.
Veiem un agent de la Fundació entrant en una habitació. Sabem perfectament que és la tercera vegada que hi entra aquesta setmana, sabem què hi ha a dins i sabem que les dues vegades anteriors en va sortir plorant i amb la memòria esborrada. El lector es converteix en l’únic testimoni de la tragèdia. Sentim la impotència de veure algú caure a la mateixa trampa un cop i un altre perquè el seu cervell ha estat literalment resetejat.
L’amnèsia com a eina de guió: buits en la línia temporal
A la majoria de novel·les, si hi ha un salt temporal (per exemple, tres anys després), l’autor explica què ha passat entremig. qntm, en canvi, utilitza l’estructura del llibre per emular els efectes dels amnèsics (les drogues de la Fundació per esborrar records).
De cop, comença un capítol i falten personatges clau que recordem. Els protagonistes no els busquen ni els ploren perquè no recorden que hagin existit mai. Com a lectors, ens preguntem: He saltat de pàgina? M’he perdut alguna cosa? No, simplement estem experimentant el buit que deixa un atac antimemètic. Hem de reconstruir els fets a partir de les pistes que queden al voltant.
Escriptura asíncrona (notes per a un mateix)
Com que els personatges saben que oblidaran el que estan descobrint en qüestió de minuts, la gestió de la informació es fa a través de notes, àudios gravats a corre-cuita o cicatrius a la pell.
Això transforma el text en una mena de thriller epistolar hiper-tecnològic. Un personatge es troba un missatge escrit amb la seva pròpia lletra que diu: No miris darrere teu, hi ha un monstre. Si llegeixes això, ja t’he esborrat la memòria tres vegades avui per salvar-te. Corre.
La informació es converteix en una carrera de relleus on el corredor del primer relleu i el de l’últim són la mateixa persona, però separats per una dosi d’amnèsics.
Una narrativa que ens fa dubtar de nosaltres mateixos
El joc de qntm és tan eficaç que l’efecte trencaclosques traspassa el llibre. Quan la narrativa juga constantment amb conceptes invisibles, frases inconnexes i divisions que no existeixen, el lector comença a patir la mateixa paranoia que la protagonista, la Marion Wheeler.
Ens fixarem en petits detalls que apareixen o desapareixen de la trama, i ens preguntarem si l’autor s’ha equivocat o si, simplement, el monstre s’ha tornat a menjar un tros de la història sense que ens n’hàgim adonat.
Enfilall
Deixa un comentari…