El concepte del Déu imperfecte és una de les reflexions més profundes que Stanisław Lem introdueix cap al final de Solaris. Aquesta idea sorgeix d’una conversa entre Kris Kelvin i Snow, i serveix per tancar el cercle de la impossibilitat d’entendre l’oceà.
Aquest Déu no té res a veure amb les deïtats de les religions abrahàmiques (omnipresents, omniscients i omnipotents). Lem proposa una alternativa més inquietant i biològica:
El Déu que no ho sap tot
Kelvin especula sobre l’existència d’un déu que encara està evolucionant. Seria un ésser d’una potència física immensa però amb una consciència limitada o fragmentada.
Solaris seria la representació física d’aquest déu. Té el poder de manipular la matèria a escala planetària, però sembla ignorar completament l’efecte que les seves accions tenen sobre els petits éssers (els humans) que l’estudien.
És un déu que no ens mira perquè no ens veu, o que si ens veu, ens percep com un soroll de fons irrellevant.
El Déu sofrent
A diferència d’un déu perfecte que es troba més enllà del dolor, el déu de Lem podria ser un ésser en agonia o en confusió.
Les estructures que crea l’oceà (les simetríades i asimetríades) podrien ser intents desesperats de donar sentit a la seva pròpia existència. En aquesta visió, els visitants (com la Rheya) no serien actes de crueltat deliberada, sinó subproductes d’un procés creatiu cec, com somnis que se li escapen a una ment massa gran per controlar-se.
El trauma i la culpa
Aquesta noció de divinitat imperfecta connecta amb el trauma de Kelvin:
Si el déu (l’oceà) és imperfecte i comet errors, aleshores el trauma de Kelvin i la reaparició de la Rheya no tenen un propòsit moral. No hi ha un missatge en el patiment. Això és, potser, el més aterridor: la possibilitat que el nostre dolor sigui fruit d’una indiferència còsmica o d’un experiment biològic sense intencionalitat.
El Déu d’Ender
Mentre que Lem proposa un déu-oceà que és un autista còsmic, a la saga d’Ender, la divinitat o la transcendència s’entén a través de la Philotic Web (la xarxa filòtica):
Per Ender, la divinitat és la connexió total entre tots els éssers vius; és una perfecció que es busca a través de l’empatia. En Lem, és la soledat absoluta d’un ésser que és tan gran que no pot tenir iguals, i per tant, és un déu tràgic que mai podrà ser entès ni entendre a ningú.
En essència, el Déu imperfecte de Solaris és una metàfora de la mateixa humanitat: un ésser que té el poder de transformar el seu entorn, però que és incapaç de comprendre les conseqüències dels seus propis records i desitjos.
Enfilall
Deixa un comentari…