Ohkwá:ri-tón

La trama segueix a Kris Kelvin, un psicòleg que arriba a una estació d’investigació que orbita el planeta Solaris. El planeta està gairebé totalment cobert per un oceà col·loïdal que sembla ser un únic organisme viu i intel·ligent. A diferència dels extraterrestres de Hollywood (que solen tenir braços, cames o intencions comprensibles com conquerir o ajudar), l’oceà de Solaris és una intel·ligència plasma que no respon a cap lògica humana.

Poc després d’arribar, Kelvin descobreix que la tripulació està essent turmentada per visitants: encarnacions físiques de records traumàtics o reprimits, extrets de les seves ments per l’oceà. En el cas de Kelvin, apareix la Rheya, la seva dona que es va suïcidar anys enrere.

L’antropocentrisme i els seus límits

Lem critica la supèrbia humana de voler entendre l’univers sota esquemes terrestres. L’oceà de Solaris no té moral ni llenguatge, es comunica penetrant en el subconscient dels tripulants de l’estació i materialitzant els seus traumes, culpes i desitjos en forma de persones de carn i ossos (els fantomoides). Els científics han passat dècades catalogant les seves estructures (com les mimoides o simetríades) sense comprendre’n mai el propòsit.

La memòria com a materialització

Els visitants no són fantasmes, sinó construccions de neutrins creades per Solaris. Això planteja preguntes profundes:

Som responsables dels nostres pensaments subconscients?

Es pot estimar una còpia d’una persona si té els mateixos records però no té ànima ni història real?

La Solarística

Lem dedica capítols sencers a descriure la història d’aquesta ciència fictícia. És una paròdia de l’acadèmia: malgrat milers de llibres i teories, la humanitat sap el mateix sobre Solaris que el primer dia. L’home no busca trobar nous mons, sinó un mirall d’ell mateix.

L’home ha anat a l’encontre d’altres mons i d’altres civilitzacions sense haver conegut a fons els seus propis racons, els seus carrerons sense sortida, els seus pous, les seves fosques portes tancades.

Taxonomia de la Ignorància

La ciència a la novel·la es divideix en etapes que reflecteixen la història de la ciència humana real:

Optimisme: Pensen que es pot establir un contacte mitjançant senyals matemàtics o ràdio.

Classificació: Es dediquen a donar noms llatins a les formacions (com si fossin plantes), sense entendre què son.

Crisi: El reconeixement que l’oceà potser ni tan sols sap que els humans existeixen, de la mateixa manera que nosaltres ignorem els microbis.

Temes de fons

• L’alienígena real: Solaris representa una intel·ligència tan diferent a la nostra que la comunicació és, per definició, impossible. És un xoc contra el buit.

• La culpa i el trauma: La Rheya de Solaris és un reflex de la culpa de Kelvin. Ella és més real que la Rheya original perquè encarna l’essència del dolor d’ell.

• El Déu imperfecte: Cap al final, Kelvin especula sobre la idea d’un Déu que no és omniscient ni omnipotent, sinó un ésser que experimenta i canvia, com l’oceà mateix.

Adaptacions cinematogràfiques

• Andrei Tarkovsky (1972): Es concentra en la nostàlgia de la Terra i el conflicte moral interior (a Lem no li va agradar gaire perquè la trobava massa humanista).

• Steven Soderbergh (2002): Amb George Clooney, se centra més en la història d’amor i el dol.

• Boris Nirenburg (1968): Un telefilm soviètic molt més fidel al text original.

Solaris no és una lectura sobre l’espai exterior, sinó sobre l’espai interior: les fronteres del nostre propi coneixement i la fragilitat de la nostra identitat.

Enfilall