Que no està mort el que pot jeure eternament, i amb els eons estranys, fins i tot la mort pot morir.
El Necronomicon és un dels llibres de ficció més famosos de la història de la literatura, creat per l’escriptor nord-americà H.P. Lovecraft, el mestre del terror còsmic. Tot i que molta gent ha arribat a creure que és un llibre real a causa de la insistència i el detall amb què Lovecraft i altres autors en parlaven, és totalment fictici.
Segons la mitologia creada per Lovecraft (coneguda com els Mites de Cthulhu), el llibre té una història molt detallada:
Va ser escrit al voltant de l’any 730 d.C. per Abdul Alhazred, un poeta àrab de Sanà (Iemen), a qui anomenaven l’àrab boig. El títol original en àrab era Al-Azif, un terme que fa referència al soroll nocturn dels insectes, que en el folklore àrab s’associava amb l’udol dels dimonis.
El terme Necronomicon el va rebre arran de la seva traducció al grec clàssic (atribuïda a un personatge fictici anomenat Theodoros Philetas). Lovecraft va explicar que el títol es tradueix aproximadament com una imatge de la llei dels morts.
De què tracta el Necronomicon?
Dins de les històries de terror, el Necronomicon és un grimori (un llibre de fetilleria). Qui el llegeix pot acabar boig o maleït, ja que conté:
- La història secreta de la Terra i de l’univers.
- Informació sobre els Primigenis i els Déus Exteriors (entitats còsmiques com Cthulhu, Yog-Sothoth o Azathoth) que van governar el món abans que la humanitat i que volen recuperar-lo.
- Fórmules màgiques, rituals i encanteris per invocar aquestes criatures interdimensionals o per comunicar-se amb els morts.
No s’ha de pensar que l’home és el més antic o el darrer dels amos de la Terra, ni que el comú de la vida i la substància camina tot sol. Els Primigenis eren, els Primigenis són, i els Primigenis seran. No pas en els espais que coneixem, sinó entre ells. Caminen serens i primigenis, sense dimensions i per a nosaltres invisibles.
Per què alguns pensen que és real?
Lovecraft va ser tan detallista que va escriure un assaig breu anomenat Història del Necronomicon (publicat després de la seva mort), on detallava quines traduccions s’havien fet (al llatí, a l’alemany, al castellà), quins papes l’havien prohibit i en quines biblioteques hi havia còpies guardades en secret (com a la Universitat de Miskatonic, al Museu Britànic o a la Biblioteca Nacional de París).
A més, Lovecraft va animar els seus amics escriptors (com Robert E. Howard o Clark Ashton Smith) a fer referència al Necronomicon en els seus propis relats. El fet de veure el llibre esmentat per diferents autors en diferents revistes va fer que milers de lectors creguessin que es tractava d’un llibre prohibit real que es transmetia en la clandestinitat.
Yog-Sothoth coneix la porta. Yog-Sothoth és la porta. Yog-Sothoth és la clau i el guardià de la porta. Passat, present i futur, tot és un en Yog-Sothoth. Ell sap per on van entrar els Primigenis en el passat, i per on tornaran a entrar quan el cicle es repeteixi.
Al llarg dels anys, arran d’aquest mite, diversos editors i autors han publicat llibres reals titulats Necronomicon. El més famós és el Necronomicon de Simon (publicat als anys 70), que barreja mitologia sumèria amb elements de Lovecraft, però tots són productes comercials moderns que aprofiten la popularitat del mite.
Edicions oficials (dins la ficció de Lovecraft)
En el seu assaig Història del Necronomicon, Lovecraft va deixar escrit exactament quantes edicions impreses s’havien fet al llarg de la història i quines havien sobreviscut:
L’original (cap al 730 d.C.): Escrit en àrab per Abdul Alhazred sota el títol Al-Azif. No es conserva cap còpia.
Edició grega manuscrita (950 d.C.): Traduïda per Theodorus Philetas. Totes les còpies van ser cremades l’any 1050.
Edició llatina manuscrita (1228 d.C.): Traduïda per Olaus Wormius. Va ser prohibida pel papa Gregori IX el 1232.
Primera edició impresa en llatí (segle XV): Impresa a Alemanya amb lletra gòtica. En queda una còpia al Museu Britànic.
Segona edició impresa en grec (segle XVI): Impresa a Itàlia. L’última còpia coneguda va ser destruïda en un incendi a Salem l’any 1692.
Tercera edició impresa en llatí (segle XVII): Una reimpressió feta a Espanya. En queden quatre còpies en llocs molt concrets: la Universitat de Harvard, la Universitat de Miskatonic, la Biblioteca Nacional de París i la Universitat de Buenos Aires.
Traducció a l’anglès (segle XVI): Feta per l’ocultista John Dee. Mai es va arribar a imprimir i només en queden fragments manuscrits.
Dins de la ficció, per tant, només s’han imprès tres edicions històriques, de les quals amb prou feines en queden cinc o sis còpies repartides pel món.
Edicions en el món real
En el món real, arran del ressò que va tenir el llibre, diversos editors i autors de ciència-ficció, l’esoterisme o els jocs de rol han publicat desenes de llibres titulats Necronomicon.
Tot i que és pràcticament impossible donar una xifra exacta perquè contínuament surten noves edicions i traduccions de butxaca, autopublicacions o versions il·lustrades, les més importants i cèlebres de la història de l’edició són aquestes:
El Necronomicon de Simon (1977): Publicat per un autor anònim sota el pseudònim de Simon. És la versió real més famosa i venuda del món (ha venut milions de còpies). Barreja mitologia sumèria i babilònica amb els noms de Lovecraft per fer-lo passar per un grimori de màgia autèntic.
El Necronomicon de George Hay (1978): També conegut com The Book of Dead Names. Presentat com una investigació de textos lliurats per l’erudit Colin Wilson, inclou una suposada traducció de l’edició de John Dee. En realitat, és una antologia d’assajos de ficció ben tramada.
El Necronomicon de l’editorial Chaosium (anys 90): Creat originalment per al famós joc de rol La crida de Cthulhu. És un recull de relats curts de Lovecraft i d’altres autors que parlen sobre el llibre o simulen fragments del grimori.
El Necronomicon de Tyson (2004): Escrit per Donald Tyson, és una novel·la de fantasia que simula ser la biografia i el llibre de conjurs complet d’Abdul Alhazred.
El Necronomicon de H.R. Giger (1977)
Una de les obres d’art més influents del segle XX i el pont definitiu entre el terror còsmic de Lovecraft i la ciència-ficció moderna.
Giger estava profundament fascinat per l’univers de H.P. Lovecraft. En lloc de limitar-se a il·lustrar els relats de l’escriptor, Giger va decidir apropiar-se del nom del llibre prohibit per a donar títol al seu propi compendi de visions fosques. Si el Necronomicon de Lovecraft era un grimori de paraules maleïdes, el Necronomicon de Giger és un grimori visual que provoca una sensació similar de terror, atracció i bogeria.
Les criatures biomecàniques i els paisatges no semblen d’aquest món; transmeten exactament la mateixa fredor còsmica i alienígena que Lovecraft descrivia en els seus mites. El guionista Dan O’Bannon va ensenyar una còpia del llibre a Ridley Scott que, quan va veure la pintura Necronom IV (una criatura humanoide estilitzada, amb un crani allargat i fàl·lic, sense ulls), va quedar totalment impactat. A partir d’aquella imatge del Necronomicon, Giger va ser contractat per dissenyar no només el xenomorf d’Alien, sinó també l’interior de la nau alienígena, els ous i el cèlebre Space Jockey.
El Necronomicon de Giger va demostrar que el concepte de Lovecraft podia transcendir la literatura. L’obra va redefinir com la cultura popular imaginava la vida extraterrestre, allunyant-se dels clàssics homenets verds dels anys 50 per introduir un terror molt més profund, visceral, simbiòtic i pertorbador.
Avui dia s’han editat centenars de versions diferents del Necronomicon arreu del món, traduïdes a desenes d’idiomes (incloent-hi edicions de luxe enquadernades en cuir per a col·leccionistes). Tanmateix, no deixen de ser llibres d’entreteniment, antologies de relats o experiments literaris moderns.
[…] Caminen invisibles i fètids en llocs solitaris on s’han pronunciat les Paraules i s’han cridat els Ritus en les seves estacions. El vent xafardeja amb les Seves veus, i la terra murmura amb la Seva consciència. Dobleguen el bosc i esclafen la ciutat, i tanmateix ni el bosc ni la ciutat poden veure la mà que els colpeja. […] Com una podridura Els coneixereu. La Seva mà és a les vostres goles, i tanmateix no Els veieu…
Deixa un comentari…