L’Alien de H.R. Giger i Ridley Scott (1979) és, sens dubte, una de les metàfores cinematogràfiques més brillants i crues del capitalisme neoliberal i de la deshumanització corporativa. Tot i que la pel·lícula es va estrenar l’any 1979 (just a les portes de la consolidació del bloc neoliberal de Margaret Thatcher i Ronald Reagan), va anticipar amb una precisió quirúrgica les dinàmiques d’aquest sistema.
La pel·lícula no és només una història de terror a l’espai; és un espill de la violència laboral, l’explotació i la priorització del benefici econòmic per sobre de la vida humana.
El Xenomorf: consumidor i productor perfecte
El personatge d’Ash (l’androide de la companyia) ho deixa clar en una de les frases més cèlebres de la pel·lícula quan admira la criatura: Admiro la seva puresa. Un supervivent… no afectat per la consciència, els remordiments o les delusions de moralitat. En l’imaginari neoliberal, el Xenomorf és l’entitat corporativa perfecta:
No té sentiments, no fa vaga, no demana augments, no té empatia. La seva única missió és créixer, expandir-se i consumir recursos per reproduir-se. La criatura utilitza els cossos dels treballadors com a matèria primera (incubadores) per generar més capital (més aliens). És la encarnació de com el sistema fagocita l’individu per perpetuar-se.
The Company (Weyland-Yutani) com a Déu invisible
A la pel·lícula, el veritable vilà no és el monstre; el monstre només fa el que dicta la seva naturalesa. El veritable terror prové de La Companyia, una mega-corporació omnipresent que controla les vides dels tripulants des de les ombres.
La directiva secreta que rep l’androide Ash (ordre especial 937) ho resumeix tot: Recollir espècimen. Prioritat absoluta. Tripulació prescindible. Per a la corporació, els éssers humans són actius amortitzables, intercanviables i sacrificables en nom de la recerca i el desenvolupament (R+D) d’una nova arma biològica rendible.
La tripulació de la Nostromo no són herois espacials ni científics idealistes; són treballadors de coll blau, miners i transportistes comercials que tornen a la Terra cansats i desitjant cobrar el seu sou. Des del primer minut, discuteixen sobre les clàusules dels seus contractes i les primes econòmiques. Són el proletariat explotat que ni tan sols sap que està sent conduït a l’escorxador.
El masover i el científic boig (l’oligarquia neoliberal)
Els líders d’aquestes corporacions representen l’elit de l’hipercapitalisme, homes que han substituït l’ètica per l’escala de beneficis.
- Peter Weyland (i els directius posteriors) comparteixen aquesta megalomania. Weyland crea els androides (com David o Ash) per tenir el servent perfecte sense ànima, i està disposat a sacrificar tripulacions senceres de miners de coll blau (la Nostromo) si això li dona l’avantatge competitiu d’obtenir el Xenomorf.
- Eldon Tyrell, (l’amo de la Tyrell Corp. a Blade Runner, del mateix director), és el típic tecnòcrata que viu tancat a la seva piràmide maia a Los Angeles. Mira els seus Replicants (la seva força de treball) com a simples actius comercials amb data de caducitat programada (quatre anys de vida) per evitar que desenvolupin empatia o sindicats.
El biomecanisme de Giger: fusió de carn i mercat
L’art d’H.R. Giger és fonamental per a aquesta metàfora. El seu estil, el biomecanisme, fusiona l’orgànic amb l’industrial (tubs, cables, pistons barrejats amb teixit ossi i muscular).
Això reflecteix la transició cap a una societat on l’ésser humà esdevé una extensió de la màquina i del sistema de producció. L’interior de la nau Nostromo i el mateix Alien comparteixen la mateixa estètica fosca, industrial i freda: a l’univers neoliberal, la vida s’ha mecanitzat i mercantilitzat fins al punt que la carn i el metall són el mateix.
Violència sexual i part corporatiu
Giger va dissenyar l’Alien amb una estètica profundament sexualitzada (formes fàl·liques, la criatura neix rebentant el pit de Kane, etc.) per generar una sensació de vulnerabilitat biològica absoluta.
En el context de la crítica al capitalisme, això representa la invasió del capital en l’esfera més íntima de l’individu. El sistema no només explota el teu temps de treball a la fàbrica o a la nau, sinó que parasita el teu propi cos, la teva salut i la teva biologia per als seus propis fins. El naixement del Chestburster (l’alien trencant el pit) és un part forçat pel contracte laboral.
Ellen Ripley és l’única que sobreviu perquè és l’única que trenca amb la lògica de la jerarquia corporativa. Quan s’adona que les normes de la companyia (defensades per l’androide Ash) estan dissenyades per matar-los, assumeix el control desobeint les ordres burocràtiques. El missatge de Scott és clar: per sobreviure al monstre (el mercat desfermat), primer s’ha de desobeir el sistema que el va anar a buscar.
Enfilall
Deixa un comentari…