La lluita de classes gripa la independència
Els partits i les organitzacions que es mouen fora del bloc de l’ordre (l’esquerra independentista, l’anticapitalisme i el sindicalisme de base) viuen una realitat completament diferent. Per a aquest bloc de ruptura, la caiguda de l’estratègia de les classes mitjanes ha obert un intens debat intern entre la viabilitat de la seva pròpia via i els seus propis límits estructurals.
Partits i col·lectius polítics: L’esquerra independentista i els col·lectius de l’esquerra anticapitalista.
Organitzacions sindicals: Els sindicats de base i minoritaris com la Intersindical, la CGT o la IAC.
Base social: Les classes populars, treballadores i els sectors que busquen un canvi radical del model socioeconòmic, tenint menys lligams amb l’estatut quo econòmic i menys por a perdre el patrimoni.
El seu potencial
Els defensors d’aquest sector argumenten que ells són els únics capaços d’evitar el farol de la burgesia pels següents motius:
Capacitat d’aturar l’economia: el vertader poder per doblegar l’Estat no es fa des del balcó de la Generalitat fent discursos, sinó aturant de facto l’economia (ports, línies de tren, xarxa elèctrica i grans centres logístics), tal com es va demostrar en part amb la vaga general del 3 d’octubre de 2017. Això només ho poden fer els treballadors organitzats i els sindicats.
Assumpció del xoc material: A diferència dels partits d’ordre, l’esquerra independentista assumeix des del principi que l’Estat respondrà amb força, que el xoc és inevitable i que no es busca un acord de vellut, sinó forçar una situació de doble poder al territori. No tenen por a la reacció de l’IBEX 35 ni a la fuga de bancs perquè el seu objectiu final ja és transformar el model econòmic.
Límits estructurals: no poden liderar sols
Per altra banda, analistes de l’esquerra moderada assenyalen que un moviment exclusivament pilotat per aquest sector topa amb problemes sociològics i materials molt greus:
Pèrdua de transversalitat (marginalitat social): l’independentisme va créixer gràcies a unir perfils molt diversos (des del petit empresari fins al jove de barri). Si el lideratge passa a l’esquerra anticapitalista, s’expulsa automàticament a la classe mitjana conservadora i moderada, que no vol viure una revolució social, fent el moviment molt més coherent però molt més petit.
Manca de quadres i múscul sindical total:
- En la gestió: Manca l’experiència institucional i els quadres tècnics que tenen els partits d’ordre per governar estructures complexes (Mossos, sanitat, finances).
- En el carrer: Els dos grans sindicats de Catalunya (CCOO i UGT) tenen bases plurals no obertament unilaterals i fan equilibris. L’independentisme només disposa del múscul de sindicats com la Intersindical o la CGT, que tot i tenir força a l’administració pública o el transport, no tenen el control absolut del teixit industrial.
Asfíxia internacional immediata: Un projecte dirigit per partits que qüestionen la Unió Europea o l’OTAN provocaria un bloqueig internacional absolut des del minut u, deixant el nou Estat sense crèdit ni viabilitat material.
La paradoxa irresoluble de l’independentisme
Per fer una independència unilateral es necessita la determinació, el control del carrer i la força sindical que té l’esquerra independentista (fora de l’ordre).
Però per guanyar-la, es requereix obligatòriament la massa social, els recursos i la legitimitat que aporten les classes mitjanes i els partits d’ordre.
Sense una de les dues potes, l’independentisme sembla condemnat o bé a la claudicació per por de les elits tradicionals (com va passar el 2017), o bé a la marginalitat política per manca de majoria social si només el lidera l’esquerra rupturista.
Enfilall
Deixa un comentari…