LA LLUITA DE CLASSES GRIPA LA INDEPENDÈNCIA
I si el bloc de fora de l’ordre (l’esquerra independentista, l’anticapitalisme) congela o aparca temporalment la seva agenda de transformació socialista per centrar-se únicament i exclusiva en la ruptura nacional? En teoria s’hauria d’eliminar la por de les classes mitjanes.
No obstant això, si analitzem aquesta hipòtesi a la llum de les dinàmiques de classe, la sociologia i els límits que descriuen els documents, aquesta opció també topa amb tres grans contradiccions que la fan pràcticament inviable a la pràctica:
La renúncia no elimina la por al buit i al col·lapse material
L’origen de la por del bloc d’ordre (les classes mitjanes i les PIMES) no és només ideològic (el comunisme o l’anticapitalisme); és, sobretot, material i institucional.
Encara que el bloc fora de l’ordre diguessin ara no farem la revolució social, només farem la independència, la seva estratègia continua passant obligatòriament per l’enfrontament dur, la desobediència civil sostinguda i el bloqueig de l’economia (vagues generals, tall de fronteres, control del territori).
Per a un petit empresari o un professional de classe mitjana, aquest escenari d’enfrontament real continua significant el mateix: caiguda del PIB, pèrdua de clients, risc de sancions, congelació de fons i inestabilitat jurídica. El bloc d’ordre té massa a perdre per assumir aquests costos, independentment de si qui lidera el moviment es declara capitalista o anticapitalista. La por no és a l’agenda final de l’esquerra, sinó al procés de ruptura mateix.
El problema de la legitimitat i la centralitat tècnica
Els partits d’ordre tenen l’experiència, els quadres tècnics i la cultura institucional per gestionar l’administració (salut, mossos, finances). Si el bloc de fora de l’ordre es posa al capdavant del moviment, encara que rebaixi el seu discurs econòmic, la gran majoria social moderada continuarà veient-los com a actors activistes o de protesta, mancats de la centralitat tècnica necessària per transmetre seguretat jurídica.
Les classes mitjanes necessiten sentir que el procés està sota el control de gestors institucionals ordinaris. El lideratge de l’esquerra radical, per molt moderat que fos el seu programa temporal, generaria una desconfiança d’origen que faria que el gruix del votant central s’apartés del moviment o busqués refugi en opcions d’ordre tradicional (com el retorn del PSC a la Generalitat esmentat).
La pèrdua d’identitat i la desmobilització de la seva pròpia base
Per a l’esquerra independentista i els sindicats combinats de base, l’agenda social i la nacional són indestriables.
Si el bloc de fora de l’ordre renuncia a l’agenda anticapitalista per fer un front ampli amb les classes mitjanes, estaria fent exactament el mateix que ja va fer durant els anys daurats del Procés (com quan la CUP va votar a favor dels pressupostos de Junts pel Sí o va investir presidents de centredreta).
El resultat d’aquella renúncia temporal del passat ja el recullen els documents: frustració, pèrdua d’hegemonia i divisió interna. Si tornessin a aparcar la seva agenda social, la seva base més combativa (els joves, els treballadors mobilitzats, els nuclis durs dels sindicats) es desmobilitzaria per considerar que s’estan tornant a sotmetre a la lògica de la burgesia. Per tant, el bloc de fora de l’ordre perdria la seva pròpia força (la determinació al carrer) a canvi de no guanyar la confiança de les classes mitjanes.
Diagnòstic final del tancament estructural
Aquesta hipòtesi confirma que el carreró sense sortida és absolutament estructural. Si l’esquerra de ruptura manté l’agenda anticapitalista, espanta les classes mitjanes (perdent la majoria social). Si renuncia a l’agenda anticapitalista per no espantar-les, l’estratègia continua sent destructiva per a l’economia de les PIMES a curt termini, el lideratge perd credibilitat institucional i, a sobre, es desactiva la seva pròpia base militant.
És per això que, un cop tancada la via del 2017, la realitat és la d’una immutable tornada al marc autonòmic i al pactisme regional a Madrid: perquè cap dels dos blocs té una fórmula que pugui moure l’altre de la seva naturalesa socioeconòmica original.
Enfilall
Deixa un comentari…