LA LLUITA DE CLASSES GRIPA LA INDEPENDÈNCIA
L’aparició i el creixement d’Aliança Catalana s’explica, en gran part, com una resposta directa a la gestió (o digestió) d’aquest conflicte de classes subjacent i al trencament de l’independentisme interclassista del 2017.
El que fa Aliança Catalana és fer un moviment molt audaç (i clàssic de la nova dreta populista a Europa) per capgirar com s’entén la lluita de classes a través de tres punts clau:
El Xovinisme del benestar (Welfare Chauvinism)
Davant de la crisi econòmica, la inflació i la pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes i treballadores catalanes, Aliança Catalana no fa un discurs de lluita d’obrers contra empresaris (l’esquerra clàssica). El que fa és girar l’eix: diu que el conflicte és entre els de casa (els autòctons, siguin treballadors o petits empresaris) i els de fora (la immigració) pel repartiment dels recursos públics.
El seu relat diu que els impostos dels treballadors catalans s’utilitzen per finançar ajuts socials que, segons ells, van a parar desproporcionadament als immigrants, mentre la classe treballadora local s’empobreix. Això canalitza perfectament el malestar de classe, però el desvia cap al vector identitari i migratori.
El càstig a l’esquerra woke o de saló
Molta gent de classe treballadora que abans votava ERC o CUP (o fins i tot opcions no independentistes) s’ha sentit profundament desconnectada de la política tradicional. Senten que l’esquerra institucional s’ha centrat en debats molt intel·lectuals, de llenguatge inclusiu o de gènere, mentre ells tenen problemes materials reals a peu de carrer: inseguretat als barris, sous baixos i pèrdua de la identitat cultural catalana.
Aliança Catalana es presenta com el vot rebel i bàrbar (entès com sortir al carrer de manera contundent) contra el que anomenen el processisme i el bonisme de l’esquerra.
El trencament del tabú de la dreta nacional
Fins ara, l’Estat utilitzava el relat que l’independentisme és una cosa de burgesos de Pedralbes o de rics de comarques. Però quan Aliança Catalana treu vots a zones industrials, a ciutats mitjanes de l’interior o a barris treballadors, aquest relat de Madrid també comença a fallar. AC aconsegueix aglutinar des de l’empresari emprenyat amb els impostos i la burocràcia fins a l’obrer que té por de perdre el seu lloguer o la seguretat al seu bloc de pisos.
La gran paradoxa per a l’Estat
Aquí es crea un escenari hipercomplex per a la intel·ligència de l’Estat:
D’una banda, a l’Estat li va bé. Aliança Catalana fa miques el bloc independentista del 2017. El cordó sanitari fa que l’independentisme estigui encara més barallat, fracturat i dividit que mai en el Parlament. Hi ha més antagonisme pel factor Orriols que pel factor Madrid.
De l’altra, és un monstre incontrolable. A diferència de Vox (que és d’extrema dreta però profundament espanyolista i, per tant, obeeix a l’estructura de l’Estat), Aliança Catalana és independentista unilateral. Si aquest discurs identitari i de salvar Catalunya arrela fortament en les classes populars i es menja l’espai central, l’Estat es pot trobar amb un independentisme molt més dur, menys pactista i més imprevisible que el de l’antiga Convergència o ERC.
El bloqueig independentista i el conflicte de classes han acabat trobant una via d’escapament per la dreta identitària. La gent els vota perquè operen sobre realitats que la gent sent al carrer (seguretat, serveis públics, identitat), encara que les respostes que donin siguin moltes vegades només cortines de fum.
Enfilall








Deixa un comentari…