LA LLUITA DE CLASSES GRIPA LA INDEPENDÈNCIA
Si ens cenyim a la radiografia socioeconòmica i a les lliçons materials del 2017, la conclusió és implacable: amb el bloc de l’ordre al capdavant, no hi ha independència unilateral possible. Això no és una opinió ideològica, sinó una llei de la gravetat de la ciència política i de les relacions de classe. Es resumeix en tres motius definitius:
La naturalesa de classe: el límit és el patrimoni
No es pot fer una truita sense trencar els ous, i el bloc de l’ordre té un límit biològic per trencar-los: el seu propi capital. El bloc d’ordre (PIMES, alts funcionaris, professionals liberals) busca un Estat propi per millorar la seva posició econòmica o protegir-se de l’asfíxia central, però sempre dins del sistema.
En el moment en què la independència requereix un escenari d’enfrontament real que posa en risc les seves empreses, els seus estalvis, les seves llicències o la seva llibertat personal, aquest bloc activa automàticament el fre de mà. Prefereixen una autonomia retallada però segura que el salt al buit de la inestabilitat financera.
Canvi d’objectius: de l’Estat propi al xec de Madrid
El bloc d’ordre ja ha fet el dol del 2017 i ha canviat d’estratègia. Un cop comprovat que la via unilateral té uns costos que no volen pagar, han reorientat tot el seu capital polític cap al retorn al pragmatisme.
El que veiem en la política actual és la constatació d’aquest canvi: ja no s’utilitza la clau de la governabilitat per fer la independència, sinó per aconseguir millores en el finançament, inversions en infraestructures i blindatges autonòmics. L’independentisme ha passat de ser un objectiu final a ser una eina de negociació regional.
L’asfíxia de l’alternativa
La gran tragèdia del moviment és que, tot i que s’ha demostrat que amb el bloc de l’ordre no es pot fer, sense ell tampoc: si es prescindeix del bloc d’ordre i el lideratge passa al bloc de fora de l’ordre (l’esquerra radical), el moviment esdevé tan amenaçador per a les classes mitjanes i la UE que perd la majoria social i es redueix a la marginalitat electoral.
El Procés va demostrar que l’independentisme institucional català funciona com un pèndol històric. Quan les coses s’escalfen, el bloc d’ordre empeny fins a la línia vermella del xoc material; i quan veu les orelles al llop, torna de manera natural al peix al cove i al pactisme tradicional. Per tant, sota la direcció d’aquest bloc, el projecte d’una Catalunya independent per la via de la ruptura unilateral està estructuralment clausurat.
Enfilall
Deixa un comentari…