LA LLUITA DE CLASSES GRIPA LA INDEPENDÈNCIA
Des de la perspectiva de la intel·ligència d’Estat i de la supervivència de la unitat territorial, estimular, aprofundir o simplement aprofitar la lluita de classes (i qualsevol altra divisió interna) a Catalunya és una estratègia de manual. Això respon al vell principi llatí del Divide et impera (divideix i venceràs).
El Procés com a cohesió interclassista (perill per a l’Estat)
El moment en què l’Estat espanyol va veure realment les orelles al llop entre 2012 i 2017 va ser quan l’independentisme es va convertir en un moviment interclassista. En una mateixa manifestació hi havia la burgesia catalana i l’empresariat mitjà, les classes mitjanes urbanes, i l’esquerra transformadora o anticapitalista.
Quan aconsegueixes que el propietari d’una fàbrica i l’obrer comparteixin el mateix objectiu polític prioritari, el moviment es torna gairebé imparable. Perquè tens els diners, les infraestructures, la massa crítica i la força del carrer remant en la mateixa direcció.
El virus de la lluita de classes (l’antídot de l’Estat)
Com es desactiva un bloc així si no vols fer servir la violència militar directa (que té un cost internacional massa alt)? Fent que recordin que tenen interessos econòmics oposats.
Si l’Estat aconsegueix que l’agenda política a Catalunya deixi de ser Catalunya vs. Espanya i passi a ser Esquerra vs. Dreta o Treballadors vs. Elits, el bloc independentista s’esbocina sol:
Pel bloc fora de l’ordre: el bloc de l’ordre passa a ser el partit de les retallades, de la patronal (Foment) i dels rics. No podem anar de la mà de la burgesia.
Pel bloc de l’ordre: L’esquerra independentista passa a ser una amenaça per als seus negocis, amb impostos alts o polítiques d’habitatge regulades. No podem anar de la mà d’uns antisistema.
En el moment en què el debat social i de classes s’imposa sobre el debat nacional, l’aliança es trenca. I això és exactament el que ha passat en els últims anys. L’Estat espanyol ha aprofitat un antagonisme preexistent (la lluita de classes es real i legítima) per bellugar les peces.
Com estimula l’Estat aquesta divisió?
Esquerres constitucionalistes: Han estat clau per canalitzar el vot de la classe treballadora (especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona) allunyant-la del Procés, venent el discurs que l’independentisme era una aventura de les elits i de la burgesia de comarques que no es preocupava pels problemes reals de la gent del carrer.
Finançament i pressupostos: Asfixiar econòmicament la Generalitat a través del dèficit fiscal fa que el govern català hagi de triar constantment on retalla o a qui apuja els impostos. Això genera fricció interna automàtica: l’esquerra demana pressionar els rics, la dreta demana abaixar impostos per atraure empreses. Conflicte servit.
El relat mediàtic: Amplificar des de Madrid les diferències ideològiques del govern de torn de Catalunya per fer-lo ingovernable.
L’única manera que té Madrid de soscavar la possibilitat d’una Catalunya unida és assegurar-se que el votant de Nou Barris o de l’Hospitalet es miri el de Pedralbes o el de Vic amb desconfiança de classe.
Per a l’Estat, una Catalunya dividida ideològicament entre esquerres i dretes, ocupada en debats (molt necessaris, d’altra banda) sobre fiscalitat, lloguers o serveis públics, és una Catalunya neutralitzada a nivell nacional. La lluita de classes a Catalunya és, irònicament, la millor garantia de pau social per a la Moncloa.
Enfilall
Deixa un comentari…