LA LLUITA DE CLASSES GRIPA LA INDEPENDÈNCIA
Convèncer el bloc de l’ordre d’assumir l’estratègia de ruptura de l’esquerra radical és, en la pràctica, gairebé impossible a causa de contradiccions estructurals i de classe insalvables.
El factor patrimonial i l’aversió al risc (el cost material)
El motiu principal pel qual el bloc de l’ordre no es pot sotmetre a una via de ruptura és que els seus integrants tenen una naturalesa socioeconòmica completament diferent de la del bloc popular.
El bloc de l’ordre està format per la petita i mitjana burgesia (PIMES) i classes mitjanes-altes. Aquests sectors tenen massa a perdre (patrimoni, llibertat, estabilitat econòmica) per assumir un escenari de col·lapse institucional real o d’insurrecció civil sostinguda.
Mentre que l’esquerra independentista no té por a la reacció de l’IBEX 35 o a la fuga de bancs perquè el seu objectiu ja és canviar el model socioeconòmic, la petita i mitjana burgesia precisament busca la independència (o un millor finançament) per ser més competitiva dins del sistema capitalista. Sotmetre’s a l’estratègia de l’esquerra radical implicaria acceptar una revolució social que atemptaria contra les seves pròpies empreses i propietats.
Mutació cap al pragmatisme i tornada a la zona de confort
L’evolució històrica del Procés demostra que, davant del risc real, el bloc de l’ordre tendeix de manera natural a la desescalada i no a la radicalització: un cop aplicat l’article 155, la prioritat d’aquest bloc burgès-institucional va passar ràpidament a la desescalada i a salvar els mobles, reorientant-se cap a la batalla cultural o antirepressiva.
La burgesia és, per definició, pragmàtica i adaptativa. En lloc de sotmetre’s a una via unilateral dura, han preferit fer un gir de 180 graus per tornar a la seva zona de confort històrica: la negociació a Madrid. Actualment prefereixen utilitzar el seu poder de bloqueig al Congrés dels Diputats per aconseguir millores concretes (finançament, inversions, facilitats per al retorn d’empreses) abans que tornar a explorar un xoc amb l’Estat.
El rebuig a l’agenda internacional i el model de la UE
L’estratègia del bloc de fora de l’ordre xoca frontalment amb els valors geopolítics de les classes mitjanes: l’esquerra anticapitalista planteja un projecte que obertament qüestiona institucions com la Unió Europea o l’OTAN. Per a la burgesia i els partits d’ordre, la permanència dins de la seguretat jurídica de l’eurozona és una línia vermella absoluta. Un escenari d’asfíxia econòmica i bloqueig internacional instantani provocaria el pànic generalitzat d’aquestes classes mitjanes conservadores i moderades, fent que s’espantessin i abandonessin el procés d’independència si aquest va lligat a una revolució d’esquerres.
En resum, no se’ls pot convèncer perquè el que per al bloc de fora de l’ordre és una estratègia coherent de desobediència i control del territori, per al bloc de l’ordre és un suïcidi econòmic i patrimonial.
Per això es manté viva la paradoxa irresoluble: el moviment necessita la determinació i el control del carrer de l’esquerra, però si expulsa la centralitat, els recursos i la moderació de les classes mitjanes (perquè se les intenta sotmetre a una via radical), el moviment es fa més coherent però esdevé massa petit i cau en la marginalitat política.
Enfilall
Deixa un comentari…