Kandiaronok (també conegut com El Ratolí) era un filòsof, polític i gran cap de la nació indígena dels Huron-Wendat a l’Amèrica del Nord de finals del segle XVII. Tot i que Kandiaronok no va viatjar mai a París (altres líders indígenes sí que ho van fer i van causar sensació), va mantenir llargues converses al Canadà amb un aristòcrata francès anomenat Louis-Armand de Lom d’Arce, el baró de Lahontan. Lahontan va registrar aquests debats literaris en un llibre publicat el 1703 (Suplement als viatges del baró de Lahontan), que va tenir un èxit aclaparador a Europa.
En el llibre L’Albada de Tot (The Dawn of Everything, 2021), coescrit per l’antropòleg David Graeber i l’arqueòleg David Wengrow, s’utilitza aquest cas per demostrar que els pobles indígenes no eren salvatges primitius, sinó pensadors profunds que van quedar horroritzats en conèixer com funcionava la societat europea. Kandiaronok va destrossar amb els seus arguments la lògica del colonialisme.
La seva crítica es basava exactament en la cobdícia, els luxes i la falta de solidaritat. Les seves reflexions es poden resumir en tres punts principals:
L’absurditat dels diners i la propietat privada: Kandiaronok no entenia com els europeus podien viure esclaus dels diners. Deia que la recerca de l’or i la plata era la font de totes les maldats de la societat europea.
La crueltat de la desigualtat: El que més el va horroritzar va ser veure com a la societat europea hi havia persones que nedaven en el luxe i el dispendi, mentre que al mateix carrer hi havia altres éssers humans morint-se de gana i en la misèria més absoluta. Per als Huron-Wendat, on els recursos es compartien i ningú passava gana si la comunitat tenia menjar, això era una mostra d’immoralitat i falta de ment.
La manca de llibertat real: Kandiaronok feia notar que els europeus es passaven el dia obeint ordres de reis, jutges, nobles o capellans per por al càstig o a la pobresa. Argumentava que els indígenes eren molt més rics perquè eren completament lliures i amos de les seves vides.
Efecte mirall: la crítica indígena que va canviar Europa
La tesi de David Graeber en aquest llibre és que la il·lustració europea (idees com la llibertat, la igualtat i la democràcia) no va néixer exclusivament a les ments de pensadors com Rousseau o Voltaire, sinó que va ser una reacció al xoc cultural amb el pensament indígena.
Quan els llibres de viatges del baró de Lahontan, del jesuïta Pierre de Charlevoix o els relats de les missions franceses van arribar a Europa, van provocar un autèntic terratrèmol intel·lectual. Els pensadors europeus no sabien com respondre als arguments de Kandiaronok. Per primer cop, algú de fora els deia a la cara que la seva societat (de la qual estaven tan orgullosos) era absurda, violenta i contrària a la dignitat humana.
Abans d’aquest xoc cultural, la majoria dels filòsofs europeus pensaven que l’única manera d’organitzar una societat era la jerarquia: un rei a dalt, nobles a sota, i el poble obeint. El filòsof Thomas Hobbes, per exemple, deia que sense un rei amb poder absolut, els humans es matarien els uns als altres perquè som dolents per naturalesa.
Els relats d’Amèrica del Nord demostraven el contrari: els huron-wendat o els iroquesos vivien en societats on no hi havia reis, ni policia, ni presons, ni diners, i la gent no es matava pels carrers. Eren societats extremadament pacífiques d’acord amb els seus propis estàndards interns, on es debatia durant hores fins a arribar a un consens i on ningú podia obligar a un altre a fer el que no volia.
Aquest xoc va ser el que va inspirar directament a Jean-Jacques Rousseau. El seu famós Discurs sobre l’origen de la desigualtat entre els homes (1755) és, a la pràctica, una teorització de les crítiques que Kandiaronok havia fet cinquanta anys abans. Rousseau va agafar el mirall indígena i li va dir a Europa: Mireu-los a ells; abans érem lliures i iguals, i la nostra suposada civilització ens ha encadenat.
Així va començar el Segle de les Llums, la Il·lustració, i d’aquí a la Revolució Francesa.
Enfilall
Deixa un comentari…