Els Diàlegs amb un salvatge (1703) del baró de Lahontan, on el personatge d’Adario (l’alter ego de Kandiaronok) respon a les lloances de Lahontan sobre la civilització francesa, contenen fragments d’una contundència demolidora. El cap huron-wendat utilitza la sàtira i la lògica per desmuntar completament el sistema econòmic i moral europeu.
La tirania dels diners i el diner com a mal primordial
Per a Kandiaronok, els diners eren la malaltia mental d’Europa. No podia entendre que la vida de milions de persones depengués d’un tros de metall. En un dels fragments més cèlebres, li diu a Lahontan:
He passat deu anys pensant en les maneres de fer dels europeus i encara no trobo res en el vostre comportament que sigui humà; i crec sincerament que seguirà sent així mentre seguiu aferrats als vostres diners.
Veure’s obligat a demanar diners és el destí de les ànimes miserables i la mena de condició que ens neguem a acceptar […]. I per què no portem mai plets als tribunals? Doncs perquè vam prendre la decisió de ni acceptar ni fer ús dels diners. I per què ens neguem a permetre que els diners entrin a les nostres comunitats? Perquè estem decidits a no tenir lleis, atès que des del moment en què en tinguéssim, els diners s’introduirien per la porta del darrere.
El contrast entre el luxe i la misèria
A Kandiaronok el va horroritzar adonar-se que el dispendi en luxes dels rics francesos coexistia de manera totalment normalitzada amb la pobresa més absoluta. No entenia la falta d’empatia dels europeus, que es deien germans però es deixaven morir de gana entre ells:
Com podria mirar el patiment dels necessitats sense donar-los tot el que tinc? […] Et penses que podria viure feliç en les ciutats franceses, veient com els homes es destrueixen els uns als altres, com els rics oprimeixen els pobres i com els homes de llei ho capgiren tot per obtenir diners?
He vist homes rics a París que gasten fortunes en banquets, vestits i carruatges daurats, mentre a les portes de les seves cases hi ha criatures humanes morint de gana, fred i malaltia. Com pot ser que un home es consideri a si mateix civilitzat o superior, quan té el ventre ple de menjars exòtics i permet que el seu veí no tingui res per endur-se a la boca? Entre nosaltres, si un té menjar, tothom té menjar. Ningú és ric si hi ha un sol membre de la tribu que pateix misèria.
Ens titlleu d’esclaus, i ens anomeneu ànimes miserables la vida de les quals és un infern… Però us equivoqueu. Vosaltres sou els qui viviu en la misèria i en l’esclavitud.
Les lleis franceses: un escut per als rics
Quan Lahontan intenta defensar que Europa necessita lleis i jutges per mantenir l’ordre, el líder indígena li respon amb una claredat que sembla pròpia d’un filòsof revolucionari del segle següent:
La paraula llei, tal com la feu servir vosaltres, no significa coses justes i raonables. Els rics se’n burlen d’elles, i només els pobres desgraciats les acaten. Les vostres lleis només serveixen per protegir la propietat d’aquells que ja ho tenen tot i per castigar qui intenta sobreviure.
La conclusió de Kandiaronok: la llibertat dels salvatges
Davant la insistència de Lahontan perquè s’adaptés a la fe catòlica i a les lleis del Rei Sol de França, Kandiaronok llança una sentència que capgira completament el concepte de qui és el vertaderament salvatge:
Quin tipus d’home és el francès? És una criatura que ha de ser forçada a fer el bé i que només evita el mal per por al càstig de les seves lleis. El francès viu en l’esclavitud i en un estat de dependència constant de metges, jutges, capellans i governants, mentre que els animals salvatges gaudeixen d’una llibertat adorable i, com nosaltres, no temen res més que els enemics de fora.
Aquestes paraules van circular per les tertúlies de París, Amsterdam i Londres durant dècades, i van sembrar la llavor de la crítica social que més tard autors de la Il·lustració farien servir per qüestionar l’absolutisme.
Enfilall
Deixa un comentari…