Si analitzem la situació de Catalunya des de la perspectiva de la situació colonial que plantegen determinats corrents del sobiranisme, i sense haver llegit encara el llibre Per un nou dret a la secessió, les tesis de Timothy Waters a Boxing Pandora adquireixen una dimensió altament clarificadora.
La gràcia de l’argumentari de Waters és que no necessita que es demostri jurídicament la condició de colònia (un estatus que el dret internacional restringeix estrictament als territoris d’ultramar de la llista de l’ONU) per aplicar-hi exactament la mateixa solució: el dret a separar-se basat en la pura praxi democràtica.
Si adaptem els eixos de Boxing Pandora a aquest context de subordinació o bloqueig polític, els arguments es poden articular de la manera següent:
Superació del Cànon Colonial de l’ONU
L’independentisme català topa constantment amb el mur del dret internacional clàssic, que dicta que només les colònies oficials tenen dret a l’autodeterminació.
Waters qualifica aquest criteri de fòssil històric. Argumenta que limitar l’autodeterminació a la descolonització del segle XX és una arbitrarietat jurídica. No cal que l’ONU reconegui Catalunya com una colònia clàssica per tenir dret a la independència. Si la relació amb l’estat matriu es percep internament com una imposició on els drets polítics de la minoria nacional estan subordinats, el dret a decidir s’activa per legitimitat democràtica actual, no per la pols dels arxius històrics.
El bloqueig de l’estat com a font d’inestabilitat
L’argument de l’Estat espanyol (i de l’ordre global) és que aplicar el dret a l’autodeterminació a Catalunya posaria en risc l’estabilitat regional i obriria una crisi constitucional permanent.
És precisament la rigidesa i la immutabilitat de les fronteres el que genera el conflicte i la degradació democràtica. Quan un estat bloqueja qualsevol via legal de sortida, cronifica la frustració i aboca el sistema a crisis constants. Els fets d’octubre del 2017, la posterior judicialització de la política i la tensió institucional permanent no són causats pel desig de votar dels catalans, sinó per la incapacitat del dret constitucional espanyol d’oferir una vàlvula d’escapament. Si existís un mecanisme com el que proposa Waters, la pulsió sobiranista es canalitzaria en un procés electoral regulat, eliminant l’excepcionalitat jurídica i policial.
Superar la via de la Secessió Remei
Molts juristes catalans han buscat empara en la secessió remedial (o secessió-remei), argumentant que les sentències judicials, la retallada de l’Estatut o la repressió política justifiquen una separació unilateral.
Suposar que una comunitat només pot marxar si és brutalment maltractada o si pateix una violació massiva de drets humans és un incentiu pervers. Obliga els moviments a buscar la confrontació i la victimització per merèixer l’atenció internacional. Catalunya no hauria de basar el seu dret a la independència en el recompte de greuges, l’espoli fiscal o el nivell de repressió judicial rebi. Segons Waters, la independència és legítima simplement perquè una majoria persistent de la població demana governar-se sola. Es desplaça el debat de la queixa al projecte de futur.
Gestió de les minories de l’Estat matriu i la Recursivitat
Un dels arguments més complexos de la relació Catalunya-Espanya és l’existència d’una part important de la societat catalana que es sent exclusivament espanyola i que rebutja la secessió, sovint concentrada geogràficament. Per evitar que el nou estat repliqui el caràcter asfixiant de l’estat matriu, cal aplicar el principi de recursivitat. Si les fronteres són fluides per sortir-ne, també ho han de ser per quedar-se.
En una adaptació pura de Boxing Pandora, el procés hauria de permetre que si determinades zones o municipis clars de Catalunya votessin de manera aclaparadora i reiterada romandre a Espanya, s’hauria de negociar la seva condició. Això, que pot ser incòmode per al sobiranisme, és el que precisament dona legitimitat total a la resta del territori per constituir el nou estat: desactiva l’acusació de colonialisme intern que l’unionisme sovint llança contra l’independentisme.
Aplicar Timothy Waters a Catalunya implica despullar el conflicte de romanticisme i de reaccions viscerals. L’autor ofereix un mirall on el sobiranisme pot deixar de reclamar que se l’enquadri en un estatus colonial del passat per passar a exigir un dret que és de pur sentit comú en el segle XXI: si la democràcia consisteix en el consentiment dels governats, cap unió política pot ser perpètua si es manté per la força de la llei i no per la voluntat de la gent.
Enfilall
Deixa un comentari…