Independència de Rhodèsia (11 de novembre de 1965)
Rhodèsia era una colònia britànica que funcionava de manera pràcticament autònoma des de 1923. El 1965, el govern colonial, liderat pel primer ministre Ian Smith, va declarar la independència de manera unilateral respecte al Regne Unit. El motiu real no era l’alliberament nacional en un sentit democràtic, sinó tot el contrari: mantenir el poder de la minoria blanca (aproximadament el 5% de la població) i evitar que la metròpoli britànica apliqués el principi de no hi ha independència sense govern de la majoria africana.
La metròpoli (Londres) exigia que, per concedir-los la independència legal, s’havia de garantir el dret a vot i la representació de la majoria de la població negra (el principi de no hi ha independència abans del govern de la majoria). El govern de Smith, es va negar a cedir el poder i va fer la DUI per mantenir el control de l’estat i el seu sistema de segregació.
Cap país del món va reconèixer oficialment la Rhodèsia d’Ian Smith (només van rebre ajuda informal de la Sud-àfrica de l’Apartheid i de Portugal). Van patir sancions econòmiques severes de l’ONU i van acabar immersos en una llarga i sagnant guerra civil (la Bush War) contra les guerrilles de la majoria negra. El règim va col·lapsar finalment el 1979, donant pas a l’actual Zimbàbue sota el mandat de Robert Mugabe.
El Pla de Jordi Aragonès
El Juny del 2025 Jordi Aragonès, Secretari de Formació, Estudis i Programes i un dels fundadors d’Aliança Catalana va publicar els detalls de la seva proposta per utilitzar la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) de Rhodèsia de l’any 1965 com a full de ruta o precedent per a Catalunya.
La tesi se sosté sobre una premissa bàsica: si una colònia britànica petita, envoltada d’estats hostils i sense el suport de la seva metròpoli, va poder independitzar-se de facto i sobreviure catorze anys trencant la legalitat, Catalunya podria fer un moviment unilateral similar si té el control efectiu del territori i la voluntat política de resistir. Intenta extreure lliçons operatives d’aquell succés històric, centrant-se en la mecànica de la secessió i obviant o minimitzant el caràcter segregacionista del règim de Smith:
El control funcionarial i de seguretat: A Rhodèsia, l’endemà de la DUI, la policia, l’exèrcit, els jutges i els funcionaris van continuar obeint el govern autòcton d’Ian Smith, no pas les ordres que arribaven de Londres. L’argument és: Si les teves estructures mantenen la lleialtat al govern local, la independència és fàctica.
La persistència malgrat l’aïllament: Rhodèsia va sobreviure 14 anys aïllada internacionalment i sota sancions severes. Alguns teòrics de la via unilateral utilitzen això per rebatre l’argument que sense reconeixement internacional instantani no es pot obrir un Estat. Aragonès postula que el reconeixement exterior no és el primer pas, sinó la conseqüència de demostrar que de facto l’estat matriu ja no té poder sobre el territori.
La resistència a les sancions: Tot i el bloqueig de l’ONU i el Regne Unit, Rhodèsia va sobreviure econòmicament gràcies a l’autosuficiència i al suport comercial d’estats veïns (com la Sud-àfrica de l’apartheid i el Portugal colonial).
Contradiccions i febleses de la proposta
L’ús d’aquest precedent aplicat a la Catalunya del segle XXI presenta disfuncions estructurals i geopolítiques molt greus que l’anàlisi política clàssica desmunta fàcilment:
El factor democràtic i demogràfic
Rhodèsia era un règim de supremacisme racial on una minoria armada sotmetia la majoria de la població. Buscar la inspiració en un model on la legitimitat democràtica era nul·la xoca frontalment amb el relat del sobiranisme català contemporani, que sempre s’ha basat en majories de vots i principis pacífics.
El context geopolític (1965 vs. 2026)
Ian Smith va operar en el context de la Guerra Freda. Va poder sobreviure gràcies al suport logístic d’esquena a l’ONU que li donaven la Sud-àfrica de l’apartheid i el Portugal de Salazar, ja que es venia com un dic de contenció contra el comunisme a l’Àfrica de l’Est. Catalunya es troba al cor de la Unió Europea i de l’OTAN; l’aïllament econòmic i financer d’una DUI sense reconeixement seria fulminant en una economia globalitzada i interconnectada.
Com va acabar Rhodèsia?
Aquest és el punt que l’anàlisi de l’autor passa per alt: el model de Rhodèsia va fracassar. La DUI va portar el país a una cruenta guerra civil que va durar més d’una dècada, va costar milers de vides, va ensorrar l’economia a llarg termini i va acabar amb els Acords de Lancaster House (1979), que van dissoldre el règim de Smith per donar pas al naixement de Zimbàbue.
L’elecció d’aquest referent per part d’un líder d’un partit d’extrema dreta busca legitimar un model de secessió basat exclusivament en l’autoritat, la resistència autàrquica, el control de la força i la preeminència de la identitat/poder autòcton per sobre dels marcs de drets humans internacionals, adoptant una retòrica de supervivència nacional extrema que idealitza un dels episodis més aïllats i condemnats de la història del segle XX.
Enfilall
Deixa un comentari…